Intel·lectuals al poder

No entenc com els socialistes, assolit l’objectiu de fer fora la corruptela del govern espanyol, tenen la poca vergonya de no convocar eleccions i veure’s en l’obligació moral, per dir-ho finament, de mantenir les estructures d’Estat intactes però amb ells a les poltrones públiques. O sigui, simplement un canvi de cares i de butxaques, quan haurien de recordar que van rebre el suport de les altres forces polítiques atenent la coherència democràtica. És la diferència, suposo, entre el que és legal i el que és legítim, que coneixen molt bé, o molt gens, a Espanya. Almenys podem consolar-nos d’haver perdut de vista la prepotència insuportable del PP, ara vertiginosament substituïda pels intel·lectuals progres que han desembarcat a l’Executiu de Sánchez.

Com Semprún amb Felipe, o com Magre amb Siurana. Ara tenim Màxim amb Sánchez. I Parra amb Ros

Batet llueix amb orgull, ja els primers dies, el seu do de la paraula, que descansa sobre la base de repetir igual que un lloro allò que va sentint als despatxets que visita. Fa molts anys que ho practica, vestit amb una mitja rialla i amb la bandera de la feminitat, tot molt ben amanit amb una implacable dosi de demagògia constant i seguidisme que l’allunya de la progressia històrica, basada en teoria en la discrepància, la reflexió i la maduresa ètica. És, aquest cas, una fidel metàfora de com funcionen els mecanismes greixosos i greixats del PSOE/PSC. La discrepància es paga molt cara; l’eco d’un eco maquinat en un cau lluny d’on governes t’atorga un bitllet a un nou esglaó social.

Dos altres exemples són els ministres d’Exteriors i de Cultura (i Esports, quasi un oxímoron). El cas de Borrell voreja el deliri, igual que la seva carrera, truncada just abans d’acaronar la Moncloa per uns serrellets que van desembocar en una dimissió exprés. Ara ressuscita d’entre els morts i dóna la raó a aquells que l’escoltaven quan s’esgargamellava, mig desencaixat igual que un zombi, anunciant l’apocalipsi catalana i falsejant la història. Sigues miserable, doncs, i et recompensarem. I per rematar el desgavell tenim un ministre de Cultura que crec que es qualifica sol, atenent la seva trajectòria... intel·lectual.

Tan sols comparant-lo amb Semprún amb el primer Felipe, o Magre amb Siurana, per anar enrere en clau sociata, ja veiem la degradació i la mediocritat com a banderes del nou populisme esquerrà. Quin trist espectacle per a una democràcia depauperada.