Apàtrida

Els dos milions i escaig (un escaig que no podem quantificar perquè il·legalment se’ns nega) de persones que desitgem la independència de Catalunya som apàtrides. Ens han robat la pàtria dos vegades. Som, segons el diccionari, individus sense nacionalitat. Perquè primer hem marxat d’Espanya i després ens hem quedat en la nació sense Estat, o sigui, en una pura autonomia, petita porció de la mateixa Espanya que havíem abandonat. Després de ser colpejats, menystinguts i estafats, la meitat dels catalans estem en una plena situació d’indefensió, perquè de facto som migrants immòbils, habitants d’una enorme pastera a la deriva en una mar sense port, i sense govern que ens empari. Som exiliats interiors, que segons com és pitjor que exiliat exterior, i en certa forma també presoners d’un món indesitjat i castrador, censurador, infecte. Resulta doblement humiliant que amb els meus diners m’hagin esclafat polítics castellans i catalans, policies nacionals, guàrdies civils i algun mosso d’esquadra. Creia que els meus impostos servien per servir-me i per fer un medi millor, més just i més perfecte, però anava errat. Sóc un esclau del mateix sistema que pretenc, en l’ús de la meva llibertat, canviar, o modificar, o destruir per reconstruir alguna cosa que respongui als meus anhels, drets, somnis. Sóc un expulsat intern. Sóc un apàtrida.

L’actitud del meu nou govern també m’expulsa fora, de dins estant. No entenc res que no vagi en la direcció de la implementació de la voluntat majoritària, perquè aquesta és l’essència de la democràcia, i no entenc ni reunions amb el genoll a terra, ni cartes amb el gest inclinat davant cap monarca, ni estratègies partidistes a la recerca d’un tros miserable d’una terra miserable. No entenc ni de sacrificis ni de victimismes ni del derrotisme atàvic, genètic, d’un país poruc. No entenc de tacticisme, ni tampoc de banderes o proclames simbòliques o de condescendència o de falsa humilitat o de falsa paciència. No entenc res que no sigui la coherència, la dignitat i la conseqüència. La transparència i la contundència: tenir una identitat, una personalitat, i manifestar-la amb el convenciment de la força i la raó.

Però visc en un territori sense pàtria, ni nacionalitat, ni futur immediat. Només em queden la llengua dels meus pares i una íntima, quasi perversa, quasi absurda, fe en l’esperança.