El Víctor

Víctor Pérez Pallarès era el nostre professor de dibuix al col·legi Episcopal. Amb ell vaig tenir l’honor de suspendre una assignatura, al juny, que a l’examen de recuperació consegüent vaig aprovar. Recordo que l’aula era plena, o sigui que la majoria havíem suspès, i es va obrar el miracle que tots en sortíssim aprovats. Crec que aquesta anècdota descriu amb prou fidelitat la manera en què el Víctor concebia el món: era exigent, implacable amb l’ofici de viure i crear, però al capdavall entenia que érem una canalla força despistada que tot just s’iniciava en el laberint del temps i que tendia a la banalitat i la gamberrada. Mai a la vida he plorat de riure a classe excepte amb ell. De tant en tant, ens eximia de la feina i començava a explicar-nos històries del seu passat i del seu present, ocurrències brillants que els seus alumnes seguíem embadalits. Tenia una gràcia natural, innata, i amagava tota la seva immensa saviesa sota un gest càlid, sempre pròxim, i atent a les múltiples rucades que havia d’escoltar. Un dia va contar-nos, amb la transparència habitual, els perquès de la bellesa en Miró, la clau d’aquelles ratlles i colors i estrelles.

Ens ensenyava, des de l’admiració i el coneixement, l’essència de l’art modern, de la mirada contemporània, alhora que volia que aprenguéssim el valor de les coses petites, de la lentitud, de l’artesania precisa que batega en cada obra, també les que la quotidianitat més simple provoca. Els treballs que li entregàvem havien d’estar fets en tiralínies amb tinta, en un paper especial, i el full havia d’estar net de tota taca, a banda de ben resoltes les equacions d’aquelles traces estranyes que conformaven un univers clos i rar. Amb ell vam aprendre, doncs, la importància de fer bé el que fem, i a mirar el medi que ens acull amb la consciència de la virtut. No sabrem mai per què, ell que va estar-se a les capitals de l’art, va triar Lleida per viure. Potser sí: per amor, que és la raó única per la qual elegim el que elegim per fer-nos dignes de ser.

Vam trobar-nos sovint anys a venir i fins i tot, en el meu quarantè aniversari, va regalar-me un quadre seu d’un home que pensa, en el perfecte equilibri i la transcendència que sempre va buscar, de peus a terra. Deia que es moriria amb un pinzell a la mà. I així el recordaré. En el seu art. I amb un pinzell i la rialla que va ensenyar-nos.