L'arbre esquelètic

Veig Tarde para la ira, una de tantes pel·lícules que fa temps que tenia pendents. El protagonista, un immens Antonio de la Torre, emprèn una venjança sense pal·liatius, contundent i alhora parsimoniosa, quasi d’esma, que comporta un personatge abstret en les seves pròpies interlocucions, plegat sobre les arrugues repeloses dels seus sentiments que vénen de lluny fins al present, en una concepció del temps sense demà. La mort dels qui li han destrossat la vida és l’única fe, l’única religió, contemplades. Per recrear, o millor en diríem crear, un arquetip que es poua en la pura angoixa cal encloure tota la teva experiència i la teva sensibilitat, la teva intuïció, en un horitzó molt proper, íntim, que es mou cap a tu fins a obturar-te tota sortida franca, en un laberint de pedres transparents per on transites sabent el principi i la fi, el trajecte i les impureses del trajecte, el cel que s’abaixa gradualment fins a esclafar-te.

De la Torre és un actor perfecte per acomplir-lo, aquest sender de paüres, perquè ja el va enfilar amb precisió a Caníbal i La isla mínima, aquesta última una veritable, i petita, com el títol, obra mestra. Em recorda, en versió minimalista, la composició del dolor que Jose Coronado perfila amb detallada vocació i en un inèdit en el cine espanyol desplegament d’ofici assumit fins al moll a No habrá paz para los malvados, en un personatge que representa, encara avui, la sublimació d’altres tipus que ha clavat des del mateix territori del turment, per exemple a La caja 507, La vida mancha, Hijo de Caín o Fuego. Una mirada sobre el sofriment que busca en la penitència del no-res la redempció impossible, aquella que només pot existir, ser, en l’espectador còmplice i silent.

És el mateix de què parla Nick Cave a l’impressionant One more time with feeling, documental en què mira d’exorcitzar, endebades, el fantasma del seu fill mort i on assistim a la gravació d’Skeleton Tree, un disc enregistrat en la penombra i d’una rara brillantor fosca, gairebé des del xiuxiueig. Cave concep el trauma de l’experiència dolorosa igual que una goma elàstica en el temps: tard o d’hora tornem al punt on el calvari comença, en un món de creació que va constrenyent-se. Crear, fer art, des del pur dolor, no és mai terapèutic. Simplement s’erigeix com un discurs, com un mirall, que s’està vora el buit i l’atuïment, que és la llar de qui pateix.