Bolleres

Passejant pel centre de Lleida veig una parella de noies fent un tomb xino-xano agafades de la mà. Per desgràcia, aquest gest, tan natural i tan meravellós sempre, resulta encara força inèdit en aquesta ciutat, que viu ancorada en costums passats i no tolera gaire, o gens, les mostres homosexuals en públic.

Recordo que quan era petit el lesbianisme, ras i curt, no existia. Si una dona vivia tota la seva vida soltera i no es casava era perquè no havia conegut home, però no en el sentit bíblic, sinó simplement un home, un mascle (no sabem si ibèric) que li pogués ensenyar a fons la dimensió de la seva masculinitat. Aquesta penosa rèmora s’ha arrossegat fins avui, en què molts creuen encara que una dona homosexual ho és en tant que no ha trobat l’home que li mostri el camí. O sigui, que una es fa lesbiana quan està desenganyada, no saciada, dels mascles.

El terme bollera comença a estendre’s la dècada que vaig néixer, als setanta del segle passat, i sembla ja contrastat que prové, una vegada més, de la intenció profundament despectiva de referir-se a aquella a qui agraden els bollos, o sigui, les vulves, les vagines, els conys. Bollera podria venir derivat de tortillera, que pertany a la mateixa família semàntica, que en algunes contrades de Sud-amèrica ha agafat el nom, gloriós, d’altra banda, de cachapera i que ja apareix en textos de principis del XIX. Es veu que per a la literatura i per a l’imaginari col·lectiu des de la Grècia clàssica fins llavors no hi havia al món cap lesbiana, si de cas alguna bruixa o alguna lliurepensadora que van fer passar per l’adreçador. Si ser dona sempre ha estat difícil, ser dona i estimar una dona ha estat tortuós.

A poc a poc, la llibertat s’ha anat imposant i com que el sistema està obsessionat, avui dia, a fagocitar qualsevol camí que vagi paral·lel al mainstream, el que abans actuava de bola de demolició ara pot funcionar com una via per normalitzar allò que sempre ho hauria d’haver sigut, això és, el dret que tenim a estimar i follar amb qui ens doni la gana, sempre que sigui mútuament consentit i no fem mal als altres ni, sobretot, als més febles. El dret a ser feliços, vaja, que és justament allò que els amargats, i les amargades, censuren, ataquen i degraden, en el nom de la seva pròpia ignorància.