Cultura dels cafès

En un sucós article publicat a la revista digital The New Barcelona Post, que dirigeix, des de l’excel·lència que sempre li ha estat pròpia, el lleidatà d’adopció i de brúixola Enric Boluda, parla Albert Forns de la desaparició de l’antic restaurant i cafeteria Pitarra, on tants creadors de la més diversa índole s’han reunit al llarg dels darrers 150 anys per fotre un trago i fer-la petar, el lloc on, per exemple, Picasso acudia sovint abans, o després, de visitar les senyoretes d’Avinyó, del carrer, esclar, unes dones que servirien de models per a la inauguració del cubisme. El Pitarra va esdevenir, abans de l’estiu, un pub irlandès que va fer calaix durant el Mundial amb els compatriotes que hi anaven a deixar-se els calés i l’ànima, sota el trist nom de Scruffy Murphy’s, per, passada l’onada futbolística, tornar a tancar i deixar un cau que hauria de ser un patrimoni públic de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya, en un trist espai a l’albir dels dies, la pols i els especuladors del moment. A Lleida coneixem molt bé el que significa que els nostres benvolguts dirigents abandonin de la mà de Déu els llocs històrics, torpedinant sense cap bri de mala consciència un bagatge que, amb els lustres, dóna a una societat una identitat i, fins i tot, uns ingressos en forma de signe cultural propi i productiu. No han tingut en això, com en tantes altres coses, consciència de país, i el rèdit a curt termini, sobretot si és privat i, per alguna via més o menys tardana, particular, sempre acaba esmicolant el llarg, i comú.

George Steiner corroborava que la idea d’Europa, en realitat, es fonamentava en els seus cafès, els veritables centres nerviosos d’un engranatge precís i fondo, el lloc on el ritualisme de la confessió, la cadència de les paraules vessant-se entre ments sensibles i intel·ligents, bastien una arquitectura habitable per a les esparses veus que hi confluïen, en un equilibri prodigiós. Així va enfilar-se, sobre les seves pròpies potes, l’Europa de mitjans del XIX i tot al llarg del segle XX, com també van veure Pla o Zweig o Joseph Roth, enmig d’aquell territori d’entreguerres espurnejant en ideals i en talent igual que una lluna esberlada. També la meva generació ha estat filla dels cafès, del seu úter escalfant, d’una bromera lluminosa, on el temps s’atura i et parla. Que l’estupidesa, i la ignorància, no els arrasin, sisplau.