Formentera

De Formentera, el que més impressiona és allò que no es veu, el temps. Quan hi entres, al dictat del que representa una illa envoltada de mar i envoltada d’un isolament físic que tot ho condiciona i matisa, es relativitza la manera que tenen el calendari, el rellotge, el mòbil, d’incidir en les teves emocions, en la teva percepció de les coses, fins a tal punt que et veus a tu mateix, mentre flueixes entre llum i aigua, abandonant-te, lliurant-te al compàs d’un temps que s’espaia, s’allargassa primer en la cadència de la mar, després en la caiguda progressiva del cel sobre la terra, finalment en l’aparició de la nit com si la nit fos el principi d’una cançó d’amor de les bones. Formentera, en això, resplendeix des d’un estat de transparència absoluta, perquè et parla amb la sinceritat de la pedra seca, dels camins estrets i laberíntics igual que venes sobre la pell dels que coneixen íntimament les muntanyes i els animals del món, la natura, amb l’eloqüència incontestable dels grills, la sentor entre terrosa i salada dels pins que es balancegen als braços de la marinada, la simfonia de tot i pertot, que t’arrapa i no et deixa més, infants a les mans d’una mare silenciosa i tendra.

L’altra meravella de l’illa, potser arran d’aquest pols del temps anestesiat, es manifesta en la llibertat dels cossos, les mirades, els gestos, que la poblen, siluetes de totes les edats i condicions, sobretot les més antigues, que es mostren nues com brindant al sol per la joia de la carn tal qual és i no com pensem que hauria de ser, una expressió de la identitat que en si és un cant a l’existència i al seu sentit últim, potser celebrant que Formentera també implica una idea, una visió de la condició humana, a través del retorn atàvic a la terra, a l’aigua i al foc de saber-se pell. I tot sota un sol que hi projecta uns rajos estranys, que trastoquen una realitat que hem inconscientment de reinventar a cada instant, com si renasquéssim, en el matí obert, en la tarda xiuxiuejant, en el capvespre que es principia en un roig suau i a poc a poc es taca de lila i de morat i de negre de sang coagulada, una bóta de vi esberlada.

Quan retornem al passat, a abans de Formentera, que és el nostre present laboral, el ritme de nou va accelerant-se i els conceptes tornen a ser precisos, massa exactes, i la plenitud que et regala la demora s’esvaeix, igual que un somni.