Vam perdre

Ara fa un any, vaig acompanyar ma mare, de noranta anys, a posar un paper en una urna a la residència Sant Anastasi de la rambla d’Aragó de Lleida. Era cap al migdia i tots havíem vist les imatges que voltaven a les xarxes i a les televisions, uns colors, unes expressions, una democràcia, que mai més oblidarem els qui vam viure aquell dia ignominiós. I espero que els nostres fills i néts tampoc. Malgrat tot, l’ambient era d’alegria, d’esperança, d’amabilitat extrema, i feia l’efecte que lliuràvem una batalla que sols podíem guanyar, perquè teníem raó. No parlo de les ganes de superar una Espanya retrògrada, més amatent a les armes que als arguments, amb un ADN que la llasta i l’encotilla més que no pas l’allibera i l’expansiona, sinó simplement del dret a una llibertat que com a ciutadà, en teoria amo i senyor del sistema que l’empara, tinc a manifestar la meva opinió i a reflectir-la d’alguna manera en l’estructura col·lectiva. Un dret i, quasi, si no volem morir d’inanició moral –que sembla que des del poder polític i econòmic és el que es pretén–, un deure en els temps que vivim.

Però vam perdre. No entenc el lema de la commemoració de l’1 d’Octubre (“Vam votar. Vam guanyar”), que l’actual president repeteix com un lloro. Votar ho vam fer en termes concrets, però no pas absoluts. I guanyar, el què, senyor Torra? Ha passat un any i tan sols veig tristesa, dolor, resignació i nostàlgia d’un futur nuvolós i feixuc. Es van fer tantes coses malament que avui ja podríem escriure’n uns quants llibres, més enllà de les manifestacions i la fe de la gent en una esperança determinada, que segueix del tot vigent, i el trencament sentimental de dos milions de persones amb l’Estat espanyol, una esquerda concreta que no fa sinó obrir-se més i més, una ferida inguarible. Sempre he detestat l’esperit pactista i la tendència al victimisme que tard o d’hora sura en els catalans. Sembla que, a diferència d’altres pobles, haguem de demanar permís per cada menudesa que acarem. Commemorar l’11 de Setembre, i ara l’1-O, té una pàtina d’elegia que resulta molesta i és, sens dubte, improductiva, almenys per a aquells que van rebre els cops per res. No sé si els actuals actors polítics sobiranistes estan a l’altura del llegat social que representen. Fins i tot l’esperança, encara que sigui l’últim a perdre’s, pot esvair-se.