Sèries

Veig Gigantes, la sèrie protagonitzada per Jose Coronado i dirigida per Enrique Urbizu. La temptació de contemplar junts de nou aquest duo de disseccionadors de l’ànima humana era massa alta i hi caic sense remei. No hi ha dubte que a poc a poc les sèries de televisió, en el format que sigui, guanyen cada dia que passa més i més terreny a la qualitat tradicionalment associada al cinema, que és la parcel·la on encara alguns anacrònics com jo ens sentim còmodes, potser per motius sentimentals, d’infància i formació, o potser perquè ens interessa més encapsular la dimensió d’un personatge en dues hores que no pas veure-la en la seva extensió i assistir a un desplegament progressiu d’una personalitat determinada. Un film sempre estarà relligat, per la seva pròpia naturalesa breu, als instants memorables –per transcendents, en la forma que adoptin, a vegades irreconeixible darrere de la quotidianitat, com sovint succeeix a la vida mateixa, fora de l’art–, als moments que, per exemple, els pintors del romanticisme buscaven amb obsessió, una idea fixa, una composició, que els cineastes han heretat. Sembla una paradoxa, però de fet, en termes absoluts, en el cinema tenim un algú que evoluciona i s’endinsa per senderis inextricables, l’arquetip neix, creix i es revela, o assoleix una mena de nirvana, o d’ataràxia, o de destrucció definitiva, de tabula rasa, mentre que la majoria de les sèries manipulen l’espectador en la direcció contrària, aquella que es mou en una coralitat de veus que malgrat aparentar moure’s és estàtica, com a les sitcoms, per exemple, que recolzen la seva raó de ser i d’encantar a ser tan previsibles i monotemàtiques com puguin, amb la complicitat de l’espectador.

El personatge d’una sèrie, doncs, tendeix al maniqueisme, a una certa transparència vestida de tenebra o de lluminositat, una reflexió que s’allunya, en general, del perfil inabastable sobre el qual reposen els clàssics cinematogràfics (o els clàssics, sense adjectiu), fins i tot en obres mestres com The Sopranos, Breaking Bad o House, per evocar tres protagonistes de caires shakespearians. Les sèries també tenen la virtut d’acompanyar-nos, de ser amables en el temps, de subratllar els alts i baixos, paradisos i inferns, igual que una prosa, i una bona pel·li ens agafa i ens colpeja, tot ho absorbeix i tot ho destil·la, com un poema que hem llegit i rellegirem.