Venècia amb tu

Arribem a Venècia. A Arsenale, a tocar de la plaça Sant Marc, el mar de sobte agafa, cobejós, la sang del cel del capvespre, com collint la sang de tots aquells que van precedir-nos a contemplar el capaltard en aquesta ciutat d’aigua i colors mesclats igual com en un quadre antic, d’aquells que en la seva simplicitat et mostren impúdics una elegància, una veritat, avui gairebé extingides del tot. El cel menstrua, pareix una nova nit neta, mare de l’endemà, quan el sol del migdia traci els laberints per entre els quals haurem de, voldrem, perdre’ns, a recer de les façanes fumades, els capitells, les arcades, les teulades que per moments semblen ondular al ritme dels fonaments salats que els fixen en el món, un món líquid que sostenint-los els amenaça, talment els éssers que els habitem. La ciutat fluent es pobla de màscares de carnaval, miralls de la cara que ens escodrinya endins.

Quan marxem, uns dies després, de nou un cel coagulat ens acomiada, i per un instant sembla que el temps es congeli, que la terra s’arrapi un segon a la terra, que les onades siguin notes escrites en un pentagrama verd, d’aigües estanques. Venècia ens saluda des d’allò que tants, estúpidament, li critiquen, la decadència, la pudor dels seus racons de rovell i florit i petxines perennes, la il·lustració transparent dels seus edificis, la callada mirada d’algun quadre en el fons d’algun museu enmig d’una tempesta enigmàtica, l’abric en els viaranys en penombra que sempre haurà d’arredossar-te, anys a venir. I aleshores, el ras s’encapota, els núvols apareixen i esclaten en una espurna negra, fins que lentament cauen les primeres gotes, que van esgrafiant els vidres del vaixell que ens du a l’aeroport, els cristalls d’aigua sobre l’aigua, i Venècia se sumeix en un inframón surant del no-res, en el mig d’un planeta incomprensible, i l’endemà la que ells anomenen acqua alta esdevé molt més alta del que habitua, i la seva cadència queda negada per l’afirmació d’una tempesta que no és imaginada ni de pintura, és fúria que la fa vinclar-se cap al fons. I aleshores Venècia calla, muda com a les seves nits d’hivern sense turistes, i torna a ser la ciutat més verídica del món, a pesar del món. Potser mai sabrem quina música seria Venècia si Venècia fos una música, però almenys ja sabem que la ciutat sobre el mar dibuixa exacta la bellesa, la forma més pura de l’amor.