D'un país

De petit, tots els records del meu país, malgrat que ja teníem tele en color, són en blanc i negre, potser per la sensació de llunyania i de la boira general que planava sobre una idea que just s’estava perfent. Catalunya era una comunitat autònoma on, a banda de parlar una llengua diferent, governaven dos patriarcats fortament marcats, d’aquells que perduren en el temps i en la memòria, d’aquells que tan sols el pas dels anys col·loca en perspectiva. Els catalans estàvem en mans, una temporada rere l’altra, irremissiblement, de Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. Ells eren, en certa manera, els constructors d’un imaginari col·lectiu, basat, en aquells instants, en una visió orgullosa i alhora esporuguida de la identitat, mentre ells mateixos, encimbellats en la seva pròpia hipocresia, explotaven la sentimentalitat del territori per omplir-se les butxaques a costa dels ciutadans del carrer. Ara ho sabem. Aleshores no.

Recordem tan sols com elecció a elecció renovaven amb impunitat moral el seu lideratge i, mentre que Pujol passava com el gran estadista cridat per bagatge intel·lectual i patriòtic fins i tot a afers més alts que el simple comandament d’un sòl petit, Núñez no enteníem, no entenem encara, com podia gestionar el que suposa ser president d’un club com el Barça, que és més. A pesar que amb ell vaig guanyar la meva primera lliga a mitjans del vuitanta i la meva primera copa d’Europa, i que va ser ell qui va fitxar Cruyff d’entrenador –l’home que va canviar-ho tot amb el permís posterior de Guardiola–, també amb ell vam sentir que el partit de l’any era guanyar el Madrid, o la Copa del Rei, i que per expressar-se no calia saber català, o tot just parlar una llengua farcida de barbarismes.

Núñez regnava, símptoma de la malaltia del país que va parir-lo, com un rei de taifa, amb la seva primera dama (la famosa Maria Lluïsa, un transsumpte exacte de Marta Ferrusola) i els seus tics entre familiars i despòtics en una societat acostumada, en la sang, a perdre, a abaixar el cap, a ser pessimista i victimista, a ser pactista per un crostonet de pa. Una terra de família i de famílies. Va ser el símbol d’un temps, d’un país, que mira de transformar-se avui, des de l’arrel, per enterrar els cacics i aixecar-se des del treball honest, des de l’ambició. Un nou país sense llagrimetes. Un país professional. Un país amb colors.