La lliçó de Baudelaire

Mai he sentit odi. Aquest sentiment profund de malvolença o aversió envers algú resulta, des del punt de vista racional, una sublim estupidesa que al capdavall tan sols acaba ferint aquell que el posseeix, una pèrdua de temps i d’esforços descomunal que corroeix qui la practica. Suposo que aquesta certesa pot fer també que la part irracional, aquella que es relliga amb els instints primitius i espontanis, s’assereni i es decanti sempre per la celebració de les vivències positives, les que et fan feliç i ple directament, sense pal·liatius. L’odi, la majoria de vegades, es desprèn al seu torn d’un altre lamentable sentiment, el de l’enveja, tant o més estúpid que l’anterior i que per desgràcia és un dels grans esports nacionals. Voler tenir allò que un altre té no és el més intel·ligent dels arguments, atès que tothom és fill de l’atzar, les circumstàncies alienes o les desgràcies inherents a la vida mateixa. Tot depèn de la manera en què hi desembarques, com ho perceps, com ho processes, com ho incorpores al teu esperit amb el pas dels anys, sense comptar que la vastitud de la possessió rau sobretot en allò que no podem comptabilitzar i que és l’únic, quina paradoxa, que sí que podem controlar.

Quan l’odi o l’enveja no fan prou la seva feina, instal·lant aquell gest desencaixat en el rostre de tanta gent, pot aparèixer a escena el menyspreu, que és el sentiment més transversal, estès i arrelat en la societat espanyola: menystenir l’excel·lència aliena per defecte, amb immediatesa, de paraula o omissió. A vegades la indiferència, ben focalitzada, treballa com una eina noble i efectiva, però el menysteniment, tan característic també en ciutats petites com Lleida, sorgeix indefectible de la misèria moral, de la poca altura intel·lectual i, a la fi, de la ignorància. Una ignorància militant, de les que s’alcen a còpia de ceguesa voluntària, igual que una fe o una obstinació escut.

Per això quan Baudelaire, en els seus escrits íntims, s’acarnissa amb els enemics, els falsaris, els incompetents, els fanàtics de la incultura i la manipulació, els devots de la mediocritat, els avars o els imbècils, no exerceix ni l’odi, ni l’enveja ni el menyspreu, sinó l’exaltació de viure, la passió per la bellesa, el rigor de la perfecció. Censura la lletjor de la vida perquè estima, sense fons, la vida. Una lliçó de dignitat literària i personal.