Les il·lusions trobades

Durant el Nadal, els reis anaven avançant passet a passet, sobre els seus camells, a la vora dels patges, pel pessebre. Travessaven el rierol de paper de plata fins a arribar al portal, entre animals i éssers sagrats i àngels i pastors. L’espera es feia eterna, tant com allò que el mateix pessebre volia representar, a pesar que un nen no hi veu sinó l’esperança d’un regal en el més immediat dels futurs, que és el futur de qualsevol infantesa. Era, en certa manera, una espera injusta i incomprensible, perquè rebre una joguina el darrer dia del Nadal, sense a penes temps per gaudir-la, sens dubte és un exercici de cinisme adult, com si insistís la religió en la senda de la pena i la contrició. Però s’il·luminava el temps tot i les demores quan arribava el matí en què els meus pares i jo anàvem a casa de la padrina i allà, rere una porta, ens esperaven, a mi i tota la nombrosa família, avui escampada arreu, tots els regals del món, amuntegats en una petita habitació amb un sofà de ratlles blanques i verdes, que naturalment encara recordo a foc dins meu. Que curiosa, l’adrenalina d’un regal, quan prové de qualsevol i sobretot quan prové d’algú que t’estimes, quan comproves que l’altre ha pensat en tu perquè sí, a fons perdut, i vol conquistar una mossegada de la teva felicitat, sempre tan escadussera i tan difícil d’ocupar. Quan comparteixes, per modesta que sigui, l’alegria del present i que després aquest present ho sigui a tota hora, cada cop que el regal acompanya la teva pell, la teva mirada, el teu entorn més íntim. Encara, al cap dels anys, podrem rememorar alguns dels regals que vam rebre de petits, la seva olor de nou, la tonalitat, la forma, el relleu en el tou dels dits.

Després, amb el pas de l’escombra d’una dècada rere l’altra, la il·lusió del xiquet s’apaivaga, gradualment, implacable, i sembla que els anhels estiguin més relligats a la nova canalla que al nen que encara dus endins. Les il·lusions perdudes, vull pensar, però, són tan sols aquelles que havien nascut destinades a morir sota la dalla de l’edat, aquelles que ara poden donar-ne a llum de noves, noves il·lusions conquistades, més riques, més pures, més nostres. Perquè cada dia, avui i fins a la fi dels dies, pugui sentir la mateixa felicitat que sentia vora el sofà verd i blanc, sota les mans de la meva padrina, que em somriu i em diu que m’estima.