Beatles

Anem al Palau de la Música de Barcelona, a veure un concert de la més prestigiosa banda imitadora dels Beatles. La primera idea que plana per l’aclaparador recinte és que en efecte el Palau està ple a vessar, que la gernació que abarrotem la casa constituïm tot un ventall de públic de les procedències culturals i de les edats més diverses, des de padrins que al llarg del concert s’aniran desfermant en forma d’estranys moviments de maluc fins a canalla molt petita, que també celebrarà la joia d’escoltar, el misteri de la música, amb saltironets i una expansió de braços que aspira a un minúscul cel particular que ha de conquistar-se. Tot plegat, una epifania rara i esplendorosa, motivada per unes arrels que s’afonen en cadascun de nosaltres conscientment o inconscient, com si Plató tingués raó i aprenguéssim la raó i els sentits des de la rememorança. Perquè aquesta és potser la causa per la qual els quatre de Liverpool són la millor banda del segle XX, i que Let it be sigui, amb les discussions que hi puguem argumentar, la millor cançó rock o pop de la història de la música, a major glòria d’un geni prematur anomenat Paul McCartney.

The Mersey Beatles, com es denomina la formació, representa la concreció excepcional d’un fenomen excepcional, de com uns imitadors, al més fidel possible quant a físic, vestuari, música amb criteris historicistes i gestos amb relació als originals, poden omplir auditoris com el Palau de la Música i girar pel món en els més brillants escenaris amb el mateix ressò, el mateix fervor desencadenat, arreu, en cada port, tant és el país o la ciutat. Convindrem que es tracta d’una fórmula fins a cert punt inèdita, tan sols possible perquè parlem del grup de què parlem. I sí, ho corroborem a cada cançó que van encavalcant, a ritme frenètic, cada peça en si una petita obra mestra que a més flueix fàcil des d’un micròfon al teu intel·lecte i al cor, al vibràfon interior, que t’agafa i se t’endú a alguna banda on penses, sents, tremoles i somrius. És l’efecte invisible, incomprensible, del geni Beatle, una pedra preciosa que refulgeix sense importar la foscúria de l’ànima que l’acull.

Per això un grapat de les seves cançons, ja per sempre, són patrimoni de la humanitat, perquè cadascun de nosaltres puguem seguir sentint la meravella de la vida.