La devastació (II)

La catatonia és una síndrome psicomotora que, autoaplicada al propi cervell, pot provocar que la seva inèrcia cap a la pèrdua d’iniciativa motora ens comporti un alliberament de la raó i quasi dels sentits fins a buidar-lo del tot. Alguna cosa similar a l’abandonament absolut d’un mateix, fins al punt de ser incapaç, ni volent-ho, de concebre res, i molt menys de relligar una idea dins d’una altra, compondre un esquema de res, veure-hi des del seny. Catatònics, tan sols podem ja, en un estat a les portes de la inconsciència i del no-res més radical, abocar-nos a un buit en el qual el que hem sigut es densifica i a poc a poc desapareix per regenerar-se en allò que, subconscient, malda per ser, com un fons amagat de nosaltres mateixos que sura. Es tracta d’un recomençar sense tornar a començar, d’un reset de l’esperit a partir dels forats negres, o blancs, de l’ànima. Algunes religions recomanen aquest estat de buidatge i prealerta a una transcendència que altrament no pot ser atesa; una religió particular pot aconsellar-te el mateix des de la simplicitat d’una paret, des de la fixació de la mirada en un punt indeterminat, des del deixar-se anar sense que importi el temps o l’espai. A vegades, un mantra, o sigui, allò que repetit aspira al nostre propi infinit, ens hi encara, ens hi prepara i ens hi col·loca, igual que un prec o una oració o una síl·laba allargada i fonda. Ens revela.

Aguaitar dins del teu buit intransferible pot tenir, però, conseqüències negatives, quan el no-res es reomple de les ombres que s’allarguen del teu propi passat al present i inicies, sense voler-ho, una distorsió de la realitat, de les idees, una devastació gradual que per un instant es dissimula i actua sense volta enrere possible. Aquesta amargor que nia, sura i es consolida en tu es palesarà en molts, o tots, els àmbits de la teva vida, des de les relacions humanes fins al vot que introdueixes en una urna, des de la calibració del que ha estat fins a la de tot el que pot esdevenir-se des de tu a partir d’ara. Mireu, si no, moltes de les societats avui a Europa, a Espanya. Els pseudosalms empenyen el catatònic despistat al desgast, al buit refarcit d’odi, d’intolerància, d’incomprensió. A vegades els anhels frustrats, per desgràcia, duen directe al desig de frustrar els anhels d’altri.