LES CENDRES
Cap al blanc
Vaig a l’encontre de la neu, a la Cerdanya. No per esquiar. Tan sols a contemplar-la, a sentir-la davant dels ulls, sota els peus, envoltant-te, embolcallant-te.
Però, abans, des de Lleida cal passar el viacrucis d’una de les dues vies que has de travessar per arribar a la transcendència blanca. Ja se sap que al cel sempre s’hi arriba pel senderi del dolor, com han après a fil d’espasa moral tan bé els catòlics. Si agafes l’autovia de Barcelona, hauràs de bregar amb un trànsit descomunal i el perill de morir encalçat per davant o per darrere o de topar-te amb l’enèsim accident diari que et deixarà penjat al mig del no-res una bona i interminable estona, per després encarar-te al túnel del Cadí, que per a vergonya nacional és de pagament, i no barat. Com de vergonya resulta també l’altra via ceretana, la famosa carretera de la Seu-Andorra, el tap més significat de tota la xarxa catalana, on a les cues cròniques s’hi afegeix l’estat del ferm i la gimcana de per exemple el pont d’Oliana, on fa poc un camioner hi va deixar la vida estimbat, o les obres que ja voregen els mil anys de durada del túnel de Tres Ponts. Fa basarda veure els accessos dels catalans als seus propis Pirineus. Això sí, amb la lentitud del trajecte sempre pots anar delectant-te amb les vistes.
Finalment, quan superes la Seu i enfiles camí de Puigcerdà, a poc a poc t’aboques a la vall de la Cerdanya, oberta, desplegada al davant igual que un cos blanc ajagut i perfecte. A diferència de Lleida, allà tenen una cosa anomenada sol, que alleuja i eixampla l’esperit mentre el fred incandescent entre la neu, i el seu rastre encara latent de la matinada, et relliga a la terra tapada i et punxa prou com per fer-te notar la teva pròpia humanitat, la teva pròpia pertinença a un úter natural que sembla protegir-te, cantar-te, seguir-te fins al final, que serà doncs el teu nou principi.
Quan tendim al blanc, aspirem a la puresa, un estat gairebé impossible d’ocupar si ens llancem a aquest filat de pues que en general és la quotidianitat frenètica, aquella que no té consciència. Entaforats en la neu, palesem la petitesa del cos enfront de la natura immensa, coneixem allò que ens construeix i significa, i així netegem, a través de la nuesa de la vall, de la blancor pertot, enfora, les taques de brutícia que s’acumulen endins, crostes de sang envellida.