L'infern

No he cregut mai en l’Església catòlica. L’empresa més antiga del planeta tenia, des de gairebé el principi, a l’abast generar, concretar i projectar tot allò sobre el qual en teoria s’alçava, sobre conceptes com la caritat, la fe en un déu (que és una idea), el perdó. Però aviat, des del naixement mateix, el poder va tacar la responsabilitat que comportava i, és cert que alhora que grans aportacions a la humanitat, fins i tot el seu consol en temps sempre difícils, va lliurar a l’ésser humà misèria moral, intransigència, corporativisme i un sentit de la por que ha quallat fins al moll en els catòlics de bon cor. Una empresa que gestiona el patrimoni de la fe, tan dúctil i fràgil, com si fos marmòria i exacta, igual que un número, a fi de perpetuar-se i agegantar la seva pròpia ombra.

Tot i així, reconec haver posat, il·lusament, certes esperances en el discurs del papa quan Francesc va calçar-se les sandàlies del pescador. També quan per fi, i després d’alguna paraula (i prou) insinuada en la bona direcció pel seu il·lustre i dimissionari antecessor, va anunciar la cimera antipederàstia, com un conclave del qual podien desprendre’s dos camins dignes de la institució que representa: el de la persecució, implacable i sense concessions, dels capellans abusadors i, d’altra banda, el de la restitució del dany moral a les seves víctimes. I malgrat les evidències de casos, de persones marcades a foc per sempre, d’haver traspassat tota línia vermella de dignitat humana, d’haver trepitjat el territori del mal en el seu estat més pur, l’Església de nou ha decebut i ha tornat a palesar la contradicció que la sustenta. La seva intransigència, el seu immobilisme, és allò que la fa eterna. I el decòrum, la pompa, la façana rere la qual poder esbandir la brutícia de la seva pròpia ànima. La cimera no ha estat sinó l’exacta manifestació de l’essència de la carcassa mundana d’un cristianisme que es mereixeria millors representants, millors interlocutors, a la terra.

Un mossèn que abusa d’un nen hauria d’estar a la presó, no en mans del judici d’un bisbe amic. Tant de bo, almenys, la valentia d’avui de tants abusats a mans d’un sacerdot serveixi per atallar els monstres per sempre, per canviar hàbits i mentalitats, per regular noves i efectives lleis als països aconfessionals. Per protegir els desprotegits. I perquè es faci veritable justícia.