La decadència

La proximitat de l’allau d’eleccions dels propers mesos ha disparat les manifestacions tant des de la dreta com des de l’esquerra. No crec que elocucions més o menys extremes siguin una impostura forçada per finalitats electoralistes, sinó més aviat el contrari: la moderació acostuma a acompanyar poc aquells que gestionen les ideologies de masses i, per tant, quan s’acosten eleccions, l’únic que fan és desfermar allò que ja porten incorporat en el seu ADN i aleshores estan en disposició d’expressar el que pensen de veres. Que tot un president d’Andalusia digui que els andalusos a Catalunya estan marginats fa un flac favor al sentit comú i a la democràcia, mentre erigeix un bonic monument a la demagògia més elemental, la que es relliga als tòpics i a les proclames anacròniques. O que Ciutadans es planti davant de la casa de Puigdemont a Bèlgica –en el que sens dubte la mateixa Arrimadas hauria qualificat a la inversa d’escrache– sense el més mínim ànim de parlar-hi, o la campanya tan brillantment definida com a “feminisme liberal”, no vénen sinó a refermar la reverberació de la mesquinesa política que tants rèdits atorga a aquesta mena de partits, sorgits de la confrontació permanent i la implementació sistemàtica del buit.

El socialisme, una vegada més, no es queda enrere i viatja a Cotlliure a homenatjar Antonio Machado per, de fet, escenificar una sentida reivindicació de la República dels trenta, els valors de la qual han torpedinat amb conscient deliberació des de l’entramat dels tres poders, i torpedinen encara. Suposo que deu ser la conseqüència de ser un republicà monàrquic, o borbònic, que governa un país amb presos polítics sense perdre l’alè. En la mateixa tramoia, i envoltat de la progressia espanyola, tan compromesa, ella, amb els valors de les minories i les causes perdudes quan minories i causes estan lluny geogràficament o en el temps i no els afecta els privilegis adquirits, Sánchez homenatjava Azaña, el mateix que va dir, parafrasejant Espartero, que calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per preservar la unitat d’Espanya.

I això tan sols és el principi.

Mentrestant, en ple judici pel procés català, el silenci a Espanya i a Europa és eixordador. Només sentim paraules pròpies d’una democràcia en decadència, que ha oblidat, que mai ha sabut, potser, el que significa la dignitat.