El gol de Messi

El tercer gol de Messi, fa quinze dies, al Benito Villamarín contra el Betis, convindrem que és, com diria Stefan Zweig, un dels moments estel·lars de la història de la humanitat. Comparable en tot a les fites d’un Miquel Àngel, un Homer o un Bach, aquest minúscul jugador de futbol, que a mesura que es mou, quan es vol moure, sobre la gespa d’un camp s’engrandeix, concreta en una sola expressió, exacta, precisa, racionalitzable i perdurable, la sublimació d’un art que és substancial a tota la humanitat, l’art de perseguir i donar cops de peu a una pilota arreu, comuna, però no obstant insòlita, rara, aliena i alienígena, en ell. Mai havia vist jo, ni sentit, el que veig i sento a través d’aquesta vaselina, que vista repetida una vegada i una altra no fa sinó sublimar-se, quan tractem de comprendre la manera en què ha estat executada. Com més et mires una cosa, deia Anne Michaels a propòsit de John Berger, més es transforma. També a propòsit de la seva pròpia experiència, de la seva íntima història familiar. Tot es relliga i agafa forma en un sol gol. D’una banda, apel·lem a la raó quan, al rebre la pilota al vèrtex de l’àrea, veiem ja, a l’instant, que el que intenta és físicament impossible, i ergo inconcebible, i quan encara assistim, bocabadats, a la paràbola descendent, bella, astral i ancestral, com retornant a un úter, raó i emoció es filen per col·locar-nos en l’atalaia del que és sublim, allà on volia Kant que intel·lecte i sentits xoquen per demostrar-nos no tan sols la nostra condició mortal davant de les forces de la natura, sinó que existim també més enllà dels nostres límits, en l’horitzó intuït de la pròpia transcendència.

Que Messi faci en un sol traç allò que centenars de milions de persones, petits i grans, amateurs i professionals, no poden arribar ni a concebre, i ja no diguem a escometre, no és cap tema menor. Quan Victor Hugo parlava de la genialitat de Shakespeare, sostenia que la seva perfecció naixia de la imperfecció, la puresa de la impuresa, la forma en què des de la simplicitat, sense amagar res en aparença, creixia i creixia fins a l’infinit, fins al lloc on la veritat és revelada. I el gol de Messi conté aquesta senzillesa, l’allargassa i la principia, una claredat que es compon d’una saviesa abstracta i barroca que sap condensar-se en un instant etern, tan sols per ser, per existir, bellesa esculpida, igual que un tors arcaic.