Zweig i Ciceró

Amb un punt de nostàlgia, rellegeixo Moments estel·lars de la humanitat, en què Stefan Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l’ésser humà, especialment aquells que pot encapsular en un nom rellevant i un lloc i una data precises. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra, si en traiem els primers escrits de joventut. Quan crea, fixa un text però va més enllà i de sobte, d’un mode quasi misteriós, et trobes assistint al desplegament d’una època que es relliga a una altra i a una altra, fins a bastir una diacronia humana que es basa en els més petits detalls, precisament aquells que conformen un humanista. En aquest volum, que amb el pas del temps s’ha convertit tal vegada en el seu més celebrat i famós –amb permís d’aquella obra mestra del segle XX que és l’autobiografia El món d’ahir–, una de les històries més rellevants és la que narra els darrers dies de Ciceró, en plena guerra civil a la Roma post-Juli Cèsar, l’assassinat del qual obliga el filòsof a tornar a l’arena política. És aquí, en l’instant transcendent, que Zweig conta, acoloreix i projecta una idea fins a la idea que ell mateix té per a l’home contemporani, en aquesta mescla natural amb Ciceró i les seves idees diguem-ne modernes, com quan consigna mentre parafraseja: “El domini exercit per la força viola qualsevol dret.” “Només si l’aristocràcia renuncia al seu orgull, i la plebs, en lloc de deixar-se governar pels demagogs i de vendre l’Estat a un partit, exigeix els seus dret naturals, només aleshores es podrà restablir la república.” I, preveient la caiguda de Roma: “La justícia en el propi imperi s’ha perdut. Sempre que un poble recorre a la violència per arrabassar la llibertat a d’altres, hi perd, en una enigmàtica revenja, la força portentosa del seu propi aïllament.” Drets naturals confegeix un concepte interessant, que qualsevol democràcia moderna hauria d’aplicar-se amb rigor. Potser per això Ciceró va morir acorralat mentre fugia en un bosc a mans dels sicaris d’aquells que abans l’elogiaven. “Sempre he sabut que sóc mortal”, van ser les seves darreres paraules. La història no para de plagiar-se a si mateixa, fins al present etern.