Bergman

Ha mort Bibi Andersson, una de les muses del director Ingmar Bergman.

Al veure a les xarxes la seva cara, i la notícia del seu traspàs, s’obre tot un món de sensacions, idees i records revisitables d’aquest rostre que en la seva joventut exhalava una aura d’exotisme rar, fred, de fondària inhòspita, incontrolable i inesperada en la seva forma de manifestar-se, i el context en què ella va moure’s, controlada pels fils del ja aleshores mestre Bergman, que en va ser també company sentimental, com tants altres casos en la història del cine. Junts van fer tretze pel·lícules, però jo em remeto irremissiblement a Persona, El setè segell i, sobretot, a Maduixes silvestres, l’obra mestra on interpreta un doble paper en el temps i que va ser homenatjada per Woody Allen a la delirant Desmuntant Harry. Allen ha estat tota la seva carrera un fi plagiador de Bergman, també en les seves pel·lícules serioses com Una altra dona o la quasi literal Interiors, que tan recorda la Crits i murmuris del director suec. Fins i tot, depèn de com ho mirem, la fesomia de Mia Farrow evoca per moments la de Bibi Andersson, i també la seva manera d’actuar, de moure’s, allà en el límit d’una sensibilitat, d’una fragilitat, al caire de l’abisme, a punt d’esberlar-se en mil trossos per una aparent menudesa que tot ho desencadena.

Perquè l’art de Bergman trobo que rau, precisament, en això, a dotar les coses i les persones, a partir d’una mirada sempre física, d’una fondària que va desarrelant-se a poc a poc, d’un mode dolorós, tant que gairebé pot tocar-se, mentre trena imatges memorables que connecten el temps a través del record, o del somni, o del símbol, fins a aixecar una religió pròpia.

Resulta curiós comprovar com aquestes cintes que volien donar forma al temps han aconseguit encapsular-lo i amb el pas dels anys no tan sols no han envellit sinó al contrari, van guanyant sentit i es col·loquen en un espai propi, de dimensions privades, on les cares esdevenen escultures en moviment, a la manera de Dreyer, i les relacions humanes es tiben i es tiben. I com en una simfonia, els silencis pesen tant com els sons, sovint escadussers, per deixar l’observador prop d’una nuesa que pot fer mal o pot fer bé, buidar-te o sadollar-te.