Armes de construcció

Fa mil anys, els meus pares van anar de viatge de nuvis a Barcelona. Sí, a Barcelona. Eren temps foscos, els de la postguerra espanyola, i un destí –vist avui– tan modest era aleshores un regal per a una butxaca paupèrrima i un esperit sedegós de noves experiències. L’endemà d’arribar, en un hotelet de les Rambles, van llevar-se i es van trobar un carrer amarat de llum, parades de llibres i una gentada anant amunt i avall amb papers i roses a les mans. Un esclat de pura vida, sobretot per a aquella xiqueta d’Artesa de Lleida que tan sols coneixia la llum de Ponent, aquella que s’esvaneix durant mesos o que de sobte s’apareix i et farra com si estiguessis en mig d’una paella roent. Aquella era una lluminària amable, de tons transparentats, que convidava a fer el tomb, a deixar anar una rialla, a sentir, a estimar. I després la rosa, aquest vot d’amor insubornable que l’home té ocasió d’explicitar en la forma més primigènia possible, la d’una flor que amaga en si el laberint de tota la naturalesa, l’aroma de totes les aromes. I també els llibres, els volums que tant escassejaven a les poselles lleidatanes i que el meu avi paleta venerava amb la intuïció de qui voldria eixamplar el món a través de la raó, del coneixement, de l’ànsia d’acumular més i més saber per poder finalment conquistar la felicitat, entendre-la i aplicar-la als teus i a tu mateix, transcendir-te, d’alguna manera.

Deixeu-me, avui, rememorar la il·lusió d’aquelles hores llunyanes, que vull pensar que ha desembarcat fins a mi a través de la genètica dels anys i de l’espai, de la llar, d’uns pocs llibres heretats, i que pugui esperançar-me un instant davant d’aquest espectacle que en ple segle XXI ja s’ha escampat arreu de Catalunya. Sempre que viatjo fora i parlo de literatura catalana, la primera pregunta va relacionada, meravellats els interrogadors, pel dia de Sant Jordi, la llegenda, i la perplexitat que suscita al món que pugui existir una diada com aquesta, que tantes vegades s’ha volgut instaurar en altres indrets amb resultats escassos. Davant de la barbàrie, de la ignorància, de l’exercici de l’odi per l’odi, que campen pertot amb impudícia, avui es dreça un gest per la saviesa, alt com un campanar. Hem triat, fa ja molt de temps, amb obstinació, tenir tan sols tres armes de construcció massiva: cultura, cultura i cultura.