El descrèdit

En la primera democràcia espanyola, només teníem blancs i negres, bàndols de dretes i esquerres, i algun toc pintoresc de nacionalismes basc i català. Tot molt clar i maniqueu, perquè els electors d’aleshores, poc donats als efluvis intel·lectuals després de tanta dictadura, es deixessin inocular per algun forat del cos una idea preconcebuda. De fet, la política no ha canviat tant, a Espanya. Però amb la diguem-ne maduració de la democràcia han arribat els matisos i el tan taral·lejat bipartidisme s’ha esqueixat en mil opcions, per bé que les tres idees generals encara prevalguin, el nacionalisme suau i gasiu de Pujol esdevingut independentisme furibund, tumultuari i menys fructuós, almenys de moment. I és en aquest panorama dels nous actors polítics on es dibuixa una paleta de colors que, de tant combinar-se, dóna a llum mixtures imprevisibles, tot fluctua, com en una clepsidra gegant i informe. No havíem vist tanta traïció ni tan descarada al propi electorat, tant d’insult a la intel·ligència de la gent de bona fe que va a votar segons uns conviccions que se saben molt íntimes i molt lliures, des que PP i PSOE van pactar al País Basc per desbancar del poder l’històric PNB. Després de les darreres eleccions, les famoses línies vermelles són d’un to baix, transparent de quasi tan baix, i la preferència, entre tanta competència, és relligar-se a una cadira i detenir un poder des del qual poder perfilar la propaganda, allò que les autarquies històriques han sabut sempre explotar amb finalitats fagocitadores. Devoradores. Es menteix en campanya i després es prenen decisions contra natura, contra qui t’ha votat, que es manipulen amb la dosi justa de postveritat: arguments clamats als quatre vents mediàtics que revesteixen el que ja estava vestit, que reformulen el que ja estava formulat, com en una pirueta estrambòtica, un apriorisme invertit. Fixem-nos, si no, en Ada Colau a Barcelona, on sense cap mena de pudor s’arrambarà amb aquells que ha estat demonitzant el darrer any, Ciutadans, de la mà d’un PSC que torna a pronunciar-se “pe-se-cé”, amb la ce castellana, en boca del senyor Collboni, no sabem si en un exercici subtil d’integració o si en una impúdica exhibició d’analfabetisme. I després ens parlen de descrèdit de la política i de la justícia. Només cal viure i veure-hi en aquesta esperpèntica Espanya, el cau de la incoherència i la inversemblança.