Mort d'un poeta

Els poetes moren. També els poetes moren. I als vius que els sobrevivim no ens consolen els poemes que han escrit, les hores felices i memorables que hi hem passat, el record del seu rostre encès. La seva mort és la més incomprensible de les morts.

Vaig conèixer Antonio Cabrera fa vint anys, una nit madrilenya de sopar i passejada i tertúlia al rebost del Chicote. Havia llegit el seu debut literari, amb més de quaranta anys, titulat En la estación perpetua, una obra mestra de la literatura espanyola del segle XXI. En tots els seus llibres posteriors va mantenir l’alè d’aquella poesia que llegíem sempre bocabadats, amb l’esperit obert a la confidència, els ulls oberts a l’experiència de veure, les sensacions relligant-se amb la raó, en una poesia equilibrada, serena, intel·ligent, que t’esqueixava amb silenci i amb aquella complicitat que tan sols trobes en les paraules més perfectes. Quan coneixies la persona, entenies de primeres per què tots aquests rars i alts valors literaris es recollien en un llibre: l’Antonio era igual a la vida mateixa. Estant amb ell encetaves un camí de saviesa, de bellesa, i podies fondejar en qualsevol dels abismes de la vida quotidiana mentre esclataven al voltant espurnes d’una ironia exacta, sota un somriure a mig camí del nen entremaliat que fuig de les normes i del professor i lector de filosofia que coneix al dit els esvorancs de l’ànima. Ell pensava, amb Pessoa, que amb la vida no n’hi ha prou, i aquí és on entra la poesia, l’art “que conté una forma de promesa que ens manté desperts i expectants”, “alguna cosa emocionant que no obstant mai acabarà d’ocórrer”.

Tota la seva biografia va perseguir la consciència, el desvetllament del paisatge, per des d’allà celebrar-lo. Per això Antonio Cabrera encenia el foc de l’instant, la besllum de totes les coses bones que importen. Fins i tot ho va fer els dos darrers anys i mig de la seva vida, quan un accident va prostrar-lo en un llit. Et travessava igual amb els seus petits ulls escodrinyadors, et parlava igual des de l’amor, des del temps, des del llenguatge que pensa el món i el concreta. Des de la generositat de la seva amistat pètria. Des del demà, que ja és ara.

I ja no podré anar a dinar amb ell. Ni parlar-hi, Ni passejar per València o per Madrid o per Barcelona o per Lleida. No podré veure’l. Els poetes es moren. Els amics es moren. La mort no forma part de la vida.