L'home que mai va ser allí

Recordo que, de petit, odiava anar al barber. I ja no diguem a la perruqueria, en una sessió interminable de dones per a mi vellíssimes que s’entestaven a tocar-me els cabells, davant la mirada ufanosa de la meva mare. Ella havia de fer miracles per arrossegar-me que me’ls tallessin, perquè jo no entenia la necessitat d’extingir allò que era potser el meu do més preuat. El barber et clavava en una cadira mastodòntica, de la qual ja no podries moure’t en una bona estona, ni moure el cap podies si no volies sortir de la tortura amb marques de sang a la cara, a les orelles i al clatell, fent cas omís de les ganes de gratar-te que els pelets voladors acumulant-se’t a la pell del rostre provocaven. Eres una estàtua, quiet i en sepulcral silenci, abans no et prenien el que tant de temps t’havia costat atresorar. Una de les vegades, retornat a casa i davant del mirall, en vaig trencar un de la ràbia que sentia amb els cabellets curts. Es veu que tenia ànima de rocker.

També detestava anar al dentista i a l’oculista, simplement perquè em causava terror. El primer, a banda de la feredat, ras i curt em feia mal, a pesar de la bonhomia en els ulls que desprenien aquells que m’envoltaven en tan cruel conjuntura, inclosa la recepcionista, que insistia fins a la sacietat que havia de rentar-me les dents tres cops al dia i que si ho feia amb prou energia escopiria sang, senyal d’una acurada neteja. L’oculista, en canvi, semblava obstinat a evidenciar l’abast de la meva imperícia ocular, la ingratitud perenne del meu ull esquerre, el gandul, que ho fiava tot a la maldestra voluntat del de la dreta, i volia tant sí com no, tot professionalitat i amb la més amable de les veus, que mirés de fixar línies i cares i lletres que per al lliure albir de la meva retina eren tan sols encontorns vagues, dansants, borrosos, ombres obscures d’un abisme.

Amb els anys, les manies, les pors, l’íntim esglai, no fan sinó augmentar i aprofundir, encara que la raó de l’adult, la seva ànsia de supervivència, hagi après a domar-les, almenys superficialment. Però de tant en tant tornen, totes les pors, sovint a través d’algun dolor sobtat, quan et sents vulnerable de nou i no hi ha mare que t’arreceri. Torna l’infant que dus endins per dir-te que a la vida batega la soledat i l’horror, la mort incomprensible, i no pots amagar-te’n sempre.