Calda

És en els extrems on un es manifesta. En el fred, radical, com ens ha ensenyat el cinema o la literatura, els éssers humans busquen l’equilibri contra la barbàrie de la natura en la interioritat. En el fred ens tornem més intimistes, aprofundim en la nostra ànima a través de l’arrecerament, dels moviments calents, que són al capdavall fills d’una carícia pròpia. El fred va inventar-se per al replegament, per a una senda de les ombres interiors. A Lleida, doncs, som experts en aquests pols, perquè sembla que estiu i hivern s’hi encadenin implacables, i els lleidatans entenem poc de transicions i mitges tintes. Ara ens ha tocat, dins d’una onada de calor com poques es recorden, ser la temperatura catalana més alta dia sí dia també, igual que davallem fins a les mínimes més mínimes cada desembre o gener. L’ardència et col·loca, al contrari que els exercicis espirituals del fred, a fora de tu mateix, et fa sentir la teva pròpia carnalitat, i aleshores, per uns instants, resulta quasi impossible percebre allò que portem endins, com si la raó es fongués amb la calorada. La xafogor, seca o humida, comença per taponar-te les vies orals i nasals per tot seguit anar escanyant-te tota via de reg sanguini al cervell, al cor, a les extremitats, a les puntes dels dits i els peus, i en el cos esdevens una massa informe que es mou igual que un magma llefiscós per allà on passa, mentre els talons se t’enganxen a terra i els ulls s’humitegen de tanta secor per dibuixar-te paisatges ondulants, reverberants. En la calor coneixem el tarannà de la nostra pell, de la nostra humil humanitat, i fer-ho, i combatre-ho amb aire condicionat, aigua fresca i un racó on parapetar-te, pot ser també un exercici de la felicitat, un cop recobres la consciència.

La calitja neix i creix en mode roent, fins a irradiar-te símptomes d’una febrada que no pot guarir-se. Vorejar els 30 graus és un primer estadi del no-res, però superar els 40 és directament inhumà. No estem preparats per al combat que es lliura. I enyorem els paradisos físics i morals, mentre ens abat el desànim, ofegats. I mentrestant, el sol, símbol heroic del sexe i la divinitat, de la gràcia i la generositat, del renaixement etern, ho veu tot, ho sap tot, però les persones no volem ser observades ni jutjades. El dit del sol obscè del cel ens assenyala i, llavors, som tan sols un bosc ennegrit.