El blanc i el negre

Screamin’ Jay Hawkins va morir l’any 2000 amb una considerable fortuna a repartir. Aquell cantant de blues, conegut per les seves excentricitats i dotat amb un talent natural per la vida, va resultar que tenia també un altre talent ocult, el de constructor de tota una progènie. Més de setanta-cinc fills seus van anar sorgint arreu del món, en els indrets més insospitats, i fins i tot es va haver de crear una pàgina web per gestionar-los. Els seus alegres plançons es troben una vegada a l’any per commemorar el record de la sang i de la veu i de la pell del seu il·lustre creador. En això, el bo d’en Hawkins està emparentat amb un altre faedor carnal, que any rere any alimenta amb un nou fill la llegenda de les seves proeses sexuals arreu.

Julio Iglesias és aquest ésser, l’home capaç de despertar passions i provocar mofa i menyspreu a parts iguals. Un mite sexual i vital de l’Espanya grisa, en blanc i negre, que maldava per saltar aquella cotilla moral i civil i poder somiar amb altres vides exòtiques lluny, molt lluny, potser a Miami, on les persones són guapes i de pell bruna i felices i riques i lliures. Com Julio, que mentre amassava una fortuna estratosfèrica donava bon compte de les dones que se li posaven al davant, o al darrere, o a sobre.

El mem del cantant, futbolista antany, assenyalant-te amb l’índex i dient “eres hijo mío y lo sabes”, forma ja part de la memòria sentimental d’un país. En podem fer tota la conya que vulguem, però aquest home, sense cap talent especial, ha venut més discos que gairebé tothom en la història de la música i el seu prestigi internacional és immens, encara avui dia.

Potser els seus fills també es reuniran una vegada a l’any per seguir esculpint un altar a una icona, un símbol d’una època en què el món era una família aplegada al voltant d’un televisor amb un sol canal en blanc i negre. Era, la planor, una manera perfecta de rubricar en la més estricta de les intimitats el control ètic i religiós de la societat, embolcallant-la de la realitat que una caverna dibuixava, entre ombres.

No sé fins a quin punt avui nosaltres, els fills i els néts de Julio Iglesias, en el món del color i el miler de canals per sadollar la soledat, hem acabat assolint una besllum de llibertat, encara. Ueà!