LES CENDRES
Fem
Quin trist espectacle, l’ofert per ses senyories a Madrid, incapaços tots, a través d’una oratòria de poca volada i instal·lats en una ideologia de tints aquarel·listes, d’arribar a una entesa que pugui satisfer els interessos dels ciutadans que els han votat i dels que no, o sigui, d’allò que se’n diu servir una societat. Feina per la qual són remunerats, i bé. Sigui com sigui, penso que la responsabilitat principal en la negociació del calibre que ens ocupa recau sempre en aquell que ha guanyat les eleccions, que al cap i a la fi és qui té l’obligació de formar govern. El que succeeix és que en aquest cas són els socialistes els qui ho han hagut d’entomar, i ja des del principi es va veure les ganes que tenien de compartir executiu amb aquells que els queien més a prop en l’espectre polític, els mateixos que poden sorpassar-los si els donen la més mínima oportunitat de promocionar-se. Un socialista que ha guanyat unes eleccions té per vocació connatural governar sol, tic del socialisme espanyol de tota la vida, aquell que va canviar, amb la rapidesa amb què es fon el glaçó en un whisky on the rocks, les jaquetes de pana per un xalet en sòl requalificat per una monarquia amiga. És tan grotesc, i tan miserable, assistir a la decadència d’una idea, dins d’una teòrica democràcia, com grotesc és veure com la sostenen i no l’esmenen malgrat que contribueixes, amb la teva actitud, a la seva degradació, i a la putrefacció general. Així, des de la prepotència, es fa impossible avançar en res i els teus arguments cada cop s’assemblen més als d’aquells que et boicotegen des de l’altra ala de l’hemicicle. Són fons paral·lels, interessos comuns, estratègies clonades, però amb façanes desiguals: els uns exerceixen la demagògia per recollir la ignorància del votant enfurismat, mentre que els altres tergiversen la realitat amb un perfil baix, d’humilitat fingida, de patriotisme calm, que a l’hora de la veritat culmina el cim de la intransigència amb la mateixa poca vergonya que els altres. Almenys, en això, la dreta no enganya: la seva perversitat té tan sols una cara i anuncia d’antuvi el mal que està disposat a infligir-te per parapetar la inversió en la ciutadania a qui explota. L’esquerra, en cursiva, és sempre sibil·lina. L’espectacle madrileny no deixa de ser el mirall d’un país cul-de-sac que no sap sinó rebolcar-se en la seva pròpia femta.