SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Deia, al final de l’article de la setmana passada, que una dona va augurar-me, en un bar del centre de Lleida, que cada puro que em fumava era un clau al meu taüt. Una cosa que potser ignorava aquella bona samaritana era que tots els vicis, per ser-ho, t’han d’atansar una mica a la tomba, altrament perden gràcia i gust. Sigui com sigui, i rememorant aquesta anècdota insignificant, vaig recordar també que un altre dia, al mateix lloc, se’m va asseure a la vora una altra dona gran, d’edat similar a l’anterior censora, i potser pel cas de la seva predecessora vaig deixar anar un “que la molesta que fumi?”, cosa a la qual ella va respondre amb celeritat: “Al contrari. De fet, m’he assegut aquí perquè estaves fumant un puro.” Gloriosa resposta, a fe, que va anar seguida d’una conversa amable, intranscendent, però en la qual es veia que en aquella persona, ja d’una edat avançada, se servava encara el soroll i la fúria del passat, la remor d’algun vici enterrat, la joia de viure pel que ja ha estat viscut. Poques persones hi ha que sàpiguen apreciar de veres la consistència d’un vici privat, en aquest cas el del fum enfilant-se’t per entre els dits, un fum de tons blavosos i densos, que és una veu: en efecte, el puro et parla a través del fum i potser per aquest motiu, per aquesta conversa silenciosa entre el fumant i el fumat, resulta impossible estacar-se un havà a les fosques. Sempre cal llum i, si pot ser, un racó lluny de la intempèrie que retingui cada paraula pronunciada en còmplice silenci. Estem aleshores més a prop de la tomba, però també més a prop del paradís, de la teva pròpia transcendència. Per un instant, per un miratge del temps, hi veus, escoltes, sents.

D’altra banda, el vici mateix et dicta els límits, perquè pot acabar devorant-te en l’excés per l’excés, i aleshores sí que ni hi haurà més vici que valgui. Ho sabia, per exemple, Churchill, que a més els regava, ja de bon matí, amb un bon whisky. O Groucho Marx, que va preguntar una vegada a una dona per què havia tingut vint fills. “És que el meu marit m’agrada molt”, li respon ella. “A mi també m’encanta el meu puro, però de tant en tant me’l trec de la boca.” L’acudit, genial, amaga també una forma de vida, una forma de la intel·ligència. Al capdavall, cal saber que un vici és sempre una expressió de saviesa.

tracking