L'esperança

En tot començament, hi ha una esperança. Està allà posada, incorrupta encara, potser intuint ser traïda per una paraula, per una acció desafortunada, per un error humà malintencionat, o benintencionat, tant li fa. Una esperança sempre és blanca, immaculada, i abans no s’esgrogueeixi desitgem que es compleixi, amb el temps a venir. Un final seria el contrari, només concep i serva el bagatge del que ha passat, i en general qui ha fet ja sap què és equivocar-se.

Ho devia saber, tot plegat, el nou alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, quan en la presa de possessió, vara en mà, va posar aigua al vi calent de la victòria. Ell representava, amb les forces que el sostenen, una nova esperança blanca, després d’anys d’un govern progressista que va començar bé, es va anar torcent i va concloure com el rosari de l’aurora, a quin pas més i més erràtic, erroni i feridor. Les rutines, combinades amb la prepotència, són males conselleres, i una política anquilosada, embarrancada, en tics caciquils (l’alcalde i els seus regidors, que en seguien l’exemple) i filla de concepcions ja anacròniques va dur Lleida a les portes de la devastació ideològica i emocional. Lleida havia perdut la identitat que tant havia costat de començar a construir als vuitanta i noranta, després de la dictadura, especialment acarnissada amb les ciutats petites. I Pueyo, doncs, encarna l’esperança de senderis ignots que han de recórrer-se, obrint les portes del palau que ocupa a la veu de la ciutadania que representa, a tota, cicatritzant ferides, refent ponts. El primer que va dir, però, va ser que cal saber l’estat dels comptes de la Paeria per localitzar on som i què podem fer. I què no. Potser va ser una declaració equivocada en el dia, pel que representava sota el recer de l’esperança, però sí que van ser unes paraules sàvies. Veurem com es poden gestionar aquestes fronteres i si, arribat el cas, els nous gestors tindran el coratge de traspassar-les. Una de les malalties que s’han de curar amb urgència, i amb altitud de mires, és l’agonitzant estat de la cultura a Lleida. Lleida és molt més que un aplec. I la cultura no ha de ser confosa amb el folklore. Només requereix, per part de les institucions públiques, fe. I la fe es resumeix en una cosa, igual que l’esperança: diners. Invertir-hi recursos de veres. La resta són posats per a fotografies tribals. I d’aquestes ja n’hem tingut massa.