LES CENDRES
Enèsima Diada
Arriba una altra Diada, l’enèsima des que la majoria del país va triar la revolució, i el sobiranisme, pel que detecto aquí i allà, està més cap cot que mai. A pesar que el convenciment ideològic segueix intacte, potser més ferm avui que ahir, el foc d’encenalls que va acabar sent el procés, a nivell efectiu, i el desgavell polític que se n’ha derivat, minen com cops de destral l’ànim de l’independentisme social, el del carrer, aquell que s’ha mobilitzat una vegada rere l’altra sense que la conseqüència política s’hagi concretat en res. Fins i tot actors com Gabriel Rufián s’han anat escorant a posicions més centrades, i centristes, dut amb safata per aquella vella cançó d’eixamplar la base independentista, quan en realitat, com sabem els soferts ciutadans que mirem d’exercir els nostres drets endebades, es tracta de seguir una estratègia partidista i electoralista que afavoreixi un sol partit polític. I així no s’avança ni es guanya credibilitat. Al contrari.
El missatge d’unitat dels presos polítics i dels líders a l’exili, amb el president Puigdemont al capdavant, ajuda. Almenys ajuda a guarir temporalment ferides que van obrint-se i sagnen amb lentitud però sense aparença de sanament. Malgrat que tots podem reconèixer que han pagat un preu personal, el preu col·lectiu que han fet pagar a la resta dels ciutadans que vam donar-los un mandat democràtic ha estat molt alt, molt més alt en termes generals. La declaració d’independència va ser “simbòlica”, el llavors president de la Generalitat tenia ja buscat un lloc on viure a Bèlgica i el Govern va ser incapaç ni de bastir les estructures d’Estat necessàries ni de confegir una estratègia comuna per després de la proclamació. Per exemple, un executiu en bloc a l’exili i gestionant des de fora el país hauria estat una eina infinitament més útil que la divisió d’ara. Per no parlar del que representa un lideratge, avui absent, com a instrument de gestió cívica.
Tot plegat ens ha dut a la frustració. No es pot anar amb un lliri a la mà a combatre un Estat que compta amb tot l’aparat per esclafar-te sense escrúpols. La imatge d’una Diada abarrotada o deserta ja és secundària. El que compta, avui, és quina reacció tindrà la societat davant la barbàrie de la sentència del Suprem que està a punt d’arribar. Potser sigui una segona oportunitat per recomençar-ho tot, de nou.