A l'hospital

De tant en tant, tornem als hospitals. És un d’aquells llocs a la vida als quals has de retornar, com si allà hi tinguessis alguna mena d’arrel invisible que t’hi relliga, el lloc on la teva humanitat ho és potser més que mai, més que enlloc del món. Sempre impressiona veure els professionals que s’hi mouen, que traginen amunt i avall, no només els metges, que són més aviat escàpols, sinó també, i sobretot, la quantitat de gent que mira pel teu benestar concret, tan concret com que et troben segurament en un dels pitjors moments de la teva història i han de gestionar el dolor físic amb les conseqüències morals que se’n deriven a l’instant, el desgast psicològic d’algú que haurà de viure pendent del seu termòmetre corporal, pendent d’un mal que anorrea tota la resta. Només hi ha llavors la fiblada, els rastres en forma de símptomes de la nostra implacable mortalitat. Aquests professionals, doncs, són elogiables perquè encaren una feina que pocs farien, i encara més pocs la farien amb una enteresa acompanyada d’una rialla a la boca.

La nostra societat, ja fa temps, ha trencat amb usos passats i ara es maquilla tot dolor, la malaltia, la mort. Tot ho hem compartimentat de manera que allò que és natural i comú passi a ser virtual i particular, d’una asèpsia impol·luta, i fins i tot el dany sembla que pugui anar embolcallat d’una vida que és la mateixa que mira d’atacar, d’anul·lar. Quan som a l’hospital, se’ns amunteguen de sobte tots els hospitals on hem estat, les habitacions blanques on hem sentit l’alè d’una part obscura que s’amaga dins nostre, els llits on hem vist les cares dels que hem estimat, l’aire que s’ha menjat el silenci del nostre patiment. Tots els hospitals són el mateix hospital.

És curiós que aquest lloc, el d’una mena de primera infància a la intempèrie reviscuda, sigui el cau on defallim i el cos s’expressa més naturalment, on som més tal com som, i alhora sentim més que mai la dignitat de les ànimes, la naturalesa de què ha estat fet aquell cos trinxat, la vida en si. Potser per això, paral·lel al mal, batega en cada sala esvaïda, en cada llum mig apagat, en cada esquerda en la paret blanquinosa, en el llençol sagnat, una estranya i ignota manifestació de l’esperança. I la perseverança en la supervivència. I la celebració d’estar vius, a pesar del dolor.