La revolució

Quan Don Santiago Ramón y Cajal, a principis del segle XX, va anar a Estocolm a recollir el Nobel de Medicina, va retreure als seus col·legues, en el sopar de celebració, que haguessin cedit a Noruega la independència, un any abans, mitjançant un referèndum. L’insigne aragonès esgrimia, en contra de les febleses nòrdiques, el convenciment amb què Espanya havia plantat cara a Cuba una dècada enrere, perquè la “rendició” no és paraula que acompanyi els més preuats imperis i perquè la fragmentació condueix al desastre. Ni els arguments aportats pels seus contertulians sobre el fet que la secessió havia evitat una guerra de conseqüències sagnants i imprevisibles van convèncer l’ínclit espanyol. Finalment, la conversa va cloure’s amb la més sàvia i incontestable raó que podia donar-se: els noruecs s’havien independitzat perquè “ho havien volgut”. Una idea que, a banda de col·lapsar el patriota hispànic, el va deixar sense contrapropostes ideològiques. Ni el concepte sagrat de pàtria podia aplicar-se a aquella conjuntura. Un segle després, ambdós països han prosperat, l’un de la mà de l’altre, i avui dia fins i tot comparteixen ambaixada, com a Berlín. La democràcia, tal com l’entenem al sud d’Europa, dista anys llum de l’horitzó nòrdic. Fins i tot a Anglaterra, on tota una reina va anar a Escòcia a fer campanya pel no en el referèndum per la separació, i on tot un primer ministre va acudir a signar-lo fins a Edimburg, saben que és sobre la voluntat popular on de veres s’aixeca la sobirania ciutadana, és a dir, l’essència del que sempre ha de ser la democràcia. El poder de la llei descansa sobre el vot particular que ha de canviar-la, per la via del consens i les majories, per la via de la lliure expressió. Diuen els sociòlegs que una revolució esclata, de la forma més inesperada, arran d’una menudesa. Alguna cosa d’aparença, i transcendència, a priori insignificants. Sense remuntar-nos gaire lluny en el temps, allà tenim la primavera àrab. Una revolució necessita un caldo de cultiu, un gas que va acumulant-se en un espai clos, que explota amb la mínima espurna. Hi ha a Catalunya, com sabem, el caldo, la cisterna, el gas. I l’espurna pot no ser la propera sentència del Suprem, o les detencions de tuf franquista sota la llosa del suposat terrorisme, autèntica carta blanca per als estats totalitaris. Pot ser qualsevol insignificança. I aleshores la revolució tornarà a les mans de la gent.