El cap de Franco

Si Franco aixequés el cap” és una expressió habitual que he sentit tota la vida. La setmana passada, va fer-ho gairebé literalment i crec que el va plaure fondament allò que veia: la manera en què el seu llegat encara no ha estat deslligat, com segueix intacte en la societat que va enterrar-lo. La seva exhumació, o potser millor diríem la seva exhibició, és tot just un gest enmig del no-res, un gest necessari, imprescindible, i que arriba tard, a pesar que hem de celebrar que arribi. En un cerimonial indigne de la memòria d’un país devastat, en plena Europa del segle XXI, en la qual Espanya encara no ha ingressat ni de lluny, el transitori govern socialista ha posat per a la fotografia preelectoral, que és l’únic que importa, atesa la naturalesa antipactista d’una democràcia que porta en el seu ADN la prepotència del passat més recent. Aquest funeral d’Estat hauria de servir almenys per escometre d’una vegada per totes allò que els països amb passat dolorós han fet, fins i tot alguns de tan sospitosos com l’Argentina: il·luminar amb llum i taquígrafs víctimes i botxins, amb noms i cognoms. La salmòdia que és millor no obrir ferides és tant barroera com cínica: és el psalm d’aquells que han heretat el patronímic –i el patrimoni– dels botxins, esclar, mentre les víctimes continuen ben enterradetes i el seu llegat es podreix en l’anonimat i en el dolor dels descendents. Una Espanya escindida per sempre més a major glòria dels hisendats. Les ferides no es reobren perquè les ferides mai no s’han tancat, que és el que requereix la pau del present i del futur.

Però tot això, en aquesta Espanya de garrot i pandereta, no succeirà mai. Mireu, si no, el que diu tot un ministre socialista sobre la violència a Catalunya. Que és més intensa que la terrorista a Euskadi. Són paraules que no per atzar surten a la llum aquests dies, perquè en realitat responen a la mateixa estratègia, o tragèdia, electoralista prèvia al proper 10 de novembre. És un escenari decadent de màscares i sacrificis consanguinis. Una tirallonga de profund menyspreu cap a aquells que aspires a representar, en un calc de les anacròniques estratègies punitives que van encimbellar qui acabes d’exhumar, tan progre com ets. És la sempiterna entelèquia de l’esquerra espanyola: enfilar-se sobre uns principis que els teus propis actes contradiuen cada dia. Si tinguessin consciència, serien pell de psiquiàtric. Inexhumables.