Toni Dejuan

M’agraden els artistes que esperen. Aquells que no es precipiten i maduren la seva obra i es maduren a si mateixos com a creadors per finalment deixar-se veure, publicar, exposar-se al criteri aliè, sempre tan implacable, quan creuen que ha arribat el moment. Un moment que resulta difícil de preveure, i difícil, doncs, d’escometre i concretar. Toni Dejuan és un d’aquests artistes, ha sabut servar la voluntat del talent, que sovint tendeix a l’eclosió, fins a modelar un discurs que es presenta ja propi, rodó. En la seva fotografia es desenvolupa una narrativa personal, una mirada determinada, que és el fruit dels anys des de l’ombra de l’aprenentatge, fins a conquistar una tècnica que li val en les dues direccions que l’observador implacable que és li reclama: d’una banda, subordinar-la fins al detall, per encalçar el darrer dels racons visuals, eina de treball, instrument que exerceix de quasi invisible mediador entre l’ull i la naturalesa, i de l’altra, tècnica que funciona a mode de túnel, de passadís obscur, cap a una llum a l’altra banda, en la imatge presa, garbellada i donada a conèixer, com un so que parla, revela i es revela en silenci.

Com tants creadors de Lleida, no ha estat profeta a la seva terra, una terra que, amb la cançó del conveïnatge, menysté per sistema qualsevol bri de talent que sobresurti. Suposo que és llei de vida, en un territori petit, en extensió i en amplitud de mires. Per això Dejuan ha fet via inaturable a les xarxes, ha guanyat diversos premis de prestigi estatal i ha exposat fotografies seves per tot Espanya, especialment gràcies a una íntima relació amb l’aigua, en el reflex de la qual és un mestre. Quan ell posa la pupil·la sòlida en un objectiu líquid, el resultat sembla surar des d’un darrere fosc fins a una superfície ingràvida, trement, i el temps que simbolitza es glaça sense glaçar-se, es congela fluint alhora, i s’apareix igual que un miracle, alè d’un déu esquiu.

Ara podem gaudir d’una dotzena de les seves imatges a L’Itaca, al carrer Riu Éssera de Lleida, en el marc del Som Cinema, en una exposició, Irreversible, que parla de l’abandó, capturat sota els blancs i els negres i els grisos, composicions estètiques i morals que l’aire devora. I ho fa, com sempre, des de la humilitat que tota immensa ambició creativa ha de tenir. Rigor i excel·lència.