SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Fa anys, vaig escriure un poema que feia així: “Si plores, plora/ fins que les llàgrimes se’t petrifiquin.// El dolor és una agulla a la pupil·la/ injectant-te les llàgrimes/ que ja has vessat.” L’editor fins i tot el va triar per a la contracoberta del llibre. A banda de la imatge més o menys avantguardista de l’agulla, propi d’un escriptor jove fascinat per les efectives, i efectistes, estratègies cinematogràfiques, el poema volia ser un al·legat de la desesperació com a fórmula per foragitar els fantasmes, i no per impostar-los, o imposar-los, en aquell que els crea, o sigui, un mateix. Si pateixes, fes-ho honestament, semblava gairebé insinuar jo en aquells versos, i fes-ho fins a rebentar, de manera que, potser, si expulses els dimonis podràs sobreviure’ls. En una societat com la nostra, sempre amatent a entaforar les pors sota les estores, a enterrar el mal, la mort, la desesperació, allà on no sigui visible per ningú, ni per aquell que ho pateix, un exercici tan simple, i tan humà, com plorar no hauria de ser cap tabú social. De petit, recordo que plorar, en un nen, era el símbol màxim de debilitat; si ploraves eres un marica, un feble, un pocapena, i ningú podia confiar en tu, esclar. De gran, el mascle tampoc pot plorar davant dels altres, més o menys per la mateixa raó: un home amb responsabilitats ha de dedicar el seu temps i els seus esforços a bastir una imatge de rudesa impenetrable, no fos cas que s’esquerdés al primer contratemps. I els pals de paller no tenen escletxes. El llenguatge ens ho indica cada dia: “no va poder contenir les llàgrimes”, “no va poder dissimular l’emoció”. Per què hem de contenir res, per què hem de dissimular? Si precisament en l’emoció hi pot haver el millor de nosaltres mateixos, i podem donar-ho, regalar-ho, als altres. “Va esclafir a plorar”, o sigui, va esclatar en llàgrimes, com si l’ull fos la comporta d’una presa immensa i comencés a desembassar tota l’emoció reprimida en un instant de follia. De fet, els actors adoren, busquen, aquest moment, quan el llagrimal va omplint l’esfera de l’ull i, finalment, en un cop de parpella, baixa rodolant una sola llàgrima, tan espessa i grossa com el que el personatge vol revelar. Reprimir, doncs, sempre ha estat un concepte que no ha aportat gaires bons resultats, més aviat el contrari. Plorem, sentim, expressem-nos tant com ens plagui, i saturem el món de dolor i de felicitat.

tracking