SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Sempre diuen que la fosca és un final. Fins i tot s’usa com un símbol de la vida escapçada, aquella que ja no té volta enrere; potser ho diuen perquè se’ns escapa a aquells que ens quedem en una suposada llum. Però la llum ho exhibeix tot, és quasi pornogràfica, obscena, perquè no entén de vels i clava en l’estampa del dia cada matís, cada color, cada relleu, que ja no pots interpretar perquè s’interpreta sola, a si mateixa. Tothom l’encalça, com encalça una veritat. En l’angle contrari s’absenta i apareix la foscor, i la foscor és aleshores, o m’ho sembla, una promesa, una esperança d’allò que pot ser, perquè en l’obscuritat tot es disfressa de possible, el paisatge és brut i net alhora, pots afegir-hi la idea que vulguis, fins i tot donar sentit a la transcendència. Una foscor et treballa com en un inici, serva futur, futurs, i la magnitud del que la literalitat encapota amb la seva incontestable raó.

Podem comprovar-ho en els clarobscurs de la pintura, o del teatre, o del cinema, allà on el plec esquiu implica que la soledat de l’espectador ha de manifestar-se, projectar-se, per donar forma a la seva pròpia realitat. En la foscor íntima, també s’aixeca la bastida invisible d’un escenari ideal, el teló amb un mateix per protagonista, quan a poc a poc penetra un bri de resplendor i les ombres sobre les parets parlen dels cedres de la plaça a mitjanit, movent-se furiosos al ritme d’un vent inconsolable, el mateix que fa que la fusta dels pollancres cruixi igual que en una conversa en una llengua morta, o potser quan ens parlen a nosaltres, mentre els recorrem en el present o en la memòria. Les besllums vomiten sobre els murs de la casa i construeixen titelles d’ombra a la recerca d’algú que els redimeixi.

La foscor, aleshores, escampa un anhel, en la seva negra dictadura cova la llavor d’una memòria blanca, d’una nostàlgia pel que encara ha de venir i que pot ser-ho tot, sempre que t’hi capbussis de la brutícia net, net de la brutícia de la infància i de la teva vida, a la part assolellada de la teva pròpia foscor. Per això ella t’acull i t’alimenta, a la vora de la mort, de l’amor, que significa sempre resurrecció.

tracking