Fe

Hi ha un lloc per a nosaltres,/ en algun indret hi ha un lloc per a nosaltres./ La pau, la calma, l’aire lliure/ ens esperen/ en algun lloc.// Hi ha un temps per a nosaltres,/ Algun dia hi haurà un temps per a nosaltres,/ un temps junts amb temps per gaudir,/ temps per mirar, temps per cuidar-nos,/ algun dia!// En algun lloc,/ trobarem una nova manera de viure,// trobarem una manera de perdonar,/ en algun lloc…” Línies de la cançó Somewhere, de West Side Story, una petita obra mestra de Leonard Bernstein amb lletra de Stephen Sondheim del 1957, quan encara era un musical abans de convertir-se en el film un pèl carrincló que va ser després, el 61. Melodia i lletra inspirats ni més ni menys que en Beethoven i Txaikovski, d’una simplicitat que esborrona i commou fondament, sobretot en la versió que va brodar Tom Waits, amb la seva veu esqueixada, el 78 a Blue Valentine.

Commou, sobretot, perquè parla de la senzillesa d’un sentiment davant de la complexitat implacable del món, quan en un sol racó dins del temps podem combatre la irracionalitat del temps, com si escoltéssim els clàssics xiuxiuejant, exhalant, en la nit que corona tots els dies. Com si encara hi hagués un lloc, un instant, en el qual puguem revelar-nos allò que ens relliga al present i ens projecta a un futur obscur, fosc igual que una verge imatge blanca per esbossar.

L’esperança, que tantes ànimes devastades ha alimentat, funciona sempre des de la innocència, en la candidesa que allò que no s’ha esdevingut esdevindrà, talment com cadascú vol, o que el que s’ha esdevingut en un no-res avui s’esdevingui en un tot demà, en un tot habitable. “Hope is for sissies”, deia House, en la seva divina clarividència. L’esperança és de mariques, podríem traduir-ho.

Potser preferiria, assumida l’anorreadora raó del futur impossible, la fe, la fe en el que sigui, en una transcendència de l’instant etern que pugui aferrar-nos al delit del que ara tenim i del que encara podem tenir. La fe en un déu invisible, en la vida rutilant davant la mort opaca, en l’alegria dels que sempre hi són, encara que no hi siguin. Potser aleshores podré pensar, podré creure, que el lloc que existeix per a nosaltres no és en algun lloc, en algun temps, que s’esmuny, sinó entre les mans d’ara, en la llum d’ara, en la veu que encara em parla.