Nadal sense

Diuen que el Nadal és el temps de la família. I es diu en el bon, i catòlic, sentit del terme. Deixant de banda que l’amor cap a una persona va molt més enllà del vincle carnal, que de vegades fins i tot el que fa és perjudicar-lo fins a límits insospitats, és cert que el Nadal s’associa, en la ment de tothom, amb la infància, quan un encara no té consciència del temps, del temps passat, i no hi ha absència ni record ni memòria: tot es dibuixa en un present etern, irreprimible, que arrela i es projecta cap a tota la teva vida. El Nadal és l’època del regal a casa de la padrina, és el dinar entre les copes i les cares alegres d’aquells que et protegeixen de les inclemències a les quals has i hauràs d’enfrontar-te. Però amb el pas dels anys, de grans, mentre la canalla nova es belluga i sura cap al seu nou Nadal particular, el Nadal familiar es tenyeix de fosca per aquells que ja no hi són, que ja no hi seran més, i aleshores entenem, aprenem, el pes de l’absència, que treballa com una arma de doble tall, que fereix dues vegades: en ella es clou una presència concreta, física, que era, que no és i que no podrà ser més. Presències que s’asseuen a taula amb tu, que parlen des del silenci, que comparteixen una mirada des de la mirada inerta, que brinden i et toquen i riuen inanimadament, pètries siluetes farcides de no-res.

Un dia com avui, fa quaranta anys, va morir el meu tiet Santiago, en un accident de cotxe. En certa manera, la seva mort va ser un colofó del que va ser la seva història: a les portes de l’alegria, movent-se, viatjant, glopejant la vida a alenades com poques persones he vist a la vida. Sempre amatent a la felicitat aliena, i a la pròpia, buscant els racons de la geografia privada i col·lectiva on poder gaudir i deixondir-se, com per exemple en les seves incursions amb els meus pares, que eren a banda de parents els millors amics, cap a la muntanya, a la vora d’un riu, pescant, amb la corbata posada i les mànigues de la camisa arromangades, solcant la pau que havia d’alimentar-lo, els esmorzars tan matiners, les conserves intel·ligents, l’adéu sense l’adéu, finalment. Me l’imagino pescant, en un etern matí assolellat en un llac espurnejant, a la vora de ma mare, que mentre observa la llum caient sobre totes les coses, hagudes i per haver, fa mitja, ran de l’aigua. Esperen. Esperem, mentre ja falta menys per anar a trobar-los. Bon Nadal, nàufrags del temps.