Preludis

Sembla que William Wordsworth va començar a escriure un dels llibres principals de la història de la literatura, el monumental El Preludi, en una epifania just abans d’acabar l’any i encetar-ne un de nou, allò que els anglesos anomenen New Year’s Resolutions. L’havia anat coent a foc a lent dins seu anys, fins que la intuïció de cloure alguna cosa i descloure’n una altra el va portar fins a un instant de revelació que, després, l’espècie humana haurem d’agrair-li sempre. Òbviament, cal ser Wordsworth per escriure una animalada d’aquest calibre, com cal ser Shakespeare, Homer o Cervantes per fer que un desig es converteixi en una realitat indicible per a la resta de mortals. Una idea, un propòsit, una resolution, de final d’any sempre seran, al capdavall, fum, fum que s’afegeix al fum del Nadal previ i al fum de la costa dels primers mesos, en el cas de Lleida fum de boira, podríem dir amb un deix de resignació catòlica. Recordo que fa quinze anys vaig tenir un impuls similar a les acaballes d’un any i el següent em vaig imposar escriure un dietari líric que consistia a acabar un poema cada dia; és evident que la força del concepte gradualment es va anar diluint amb el pas dels mesos, però malgrat tot, i després d’una severa esporgada, en va quedar un volumet titulat L’arrel i la pluja. De vegades, els preludis sorgeixen i són el teu futur, ja escrit. Però tot això són coses que no importen.

Volia dir, en realitat, que el fum dels desitjos del darrer dia de l’any s’ajunta amb el dels estúpids balanços existencials, quan ja sabem, si hi toquem una mica, que els guanys a poc a poc es dilueixen en un record sovint associat a una imatge, un rastre d’emoció, un detall nimi, mentre que les pèrdues, sempre tan convincents, no pots evitar que se’t tatuïn a foc i mai més t’abandonin, per moltes piruetes psicològiques que hi vulguem invertir. No sé si, com deia Cioran, devem el millor de nosaltres al sofriment, per allò que ens transporta a un fons on no valen xantatges i on la identitat batega, un indret en què cap bon propòsit pot mentir-te i on el pensament s’escampa al seu capritxós i lliure albir. El color de l’alegria també diu molt de cadascú i la felicitat pot ser un riu de fons que sona, harmoniós i etern, mentre ens adormim.

Bon any, nàufrags del temps.