Els Reixos i el fred

Xoca veure com la boira encara motiva enceses picabaralles a les xarxes, en opinions en contra i a favor, elogis tancats i crítiques ferotges. És un tret elemental de la nostra pàtria particular i per tant resulta lògic que així sigui. Jo entenc que la seva especial naturalesa xaroposa atorgui un embolcall mític al medi on vivim, i de retruc a l’esperit que el pressent i l’inventa, i que hi hagi tant de panegíric a propòsit del grumollós arrossegall amb què va perfilant-se al seu pas, però potser tinguin raó els que apel·len a allò que, més que ser el que en si és, implica en la seva espessetat: amb una capa plomosa enterra el sol, el proscriu, allà en la seva omnipresència a Ponent exceptuada. Ja sé que gent cabal com Màrius Torres va elogiar-la, sovint de lluny estant. Permet-me, estimat Màrius, que ho deixi aquí escrit: és fàcil enyorar, mentre el sol de Puigdolena t’acaricia l’última carn del cos, la boira de la infància, quan la mà d’algú que t’estimava, i que ja no hi és, et passejava pels camins entre xops i canyars. Els que sobrevivim dins d’ella vam acomiadar-nos de la llum diria que fa dècades.

Mai, però, tindré tant fred com el que m’acariciava la primera pell del cos, quan era petit, a casa de l’àvia, una llar de gel a la part vella de Balàfia que tenia per únic escalf una estufa de llenya al menjador. Quan me n’anava a dormir, ella ja havia posat un escalfallits sota la vànova i el llençol que em permetia no morir després de treure’m la roba i posar-me el pijama i esmunyir-m’hi, tremolant de braços, cames i dents. Al matí, llevar-me i anar fins al lavabo era un drama, una aventura èpica de la qual encara em queden rastres, i sempre me’n quedaran. El fred, el fred de Lleida, no menteix.

Per Reis anàvem a casa seva, que aquell dia es regalava una treva gràcies als alens calents de les persones que s’hi amuntegaven, atrets per la joia dels presents i l’alegria, que sí que menteix, dels licors que encoixinaven les menges exquisides, avui ja carnassa tendra del record. Potser per això recordaré sempre aquella dona remenuda, que va viure 106 anys, combatent el fred, la boira, el passat, la llarga viudetat, la solitud dels segles, ballant, saltant, els braços enlaire, les castanyoles a les mans, els diumenges al matí, al ritme de les jotes de la televisió espanyola. Aquest regal seu d’haver existit, i d’haver-me estimat tant.