El cant de Bob Dylan

Murder most foul és la primera cançó inèdita de Bob Dylan en set anys. Podria traduir-se com “l’assassinat més vil”. Parla, esclar, del crim entre crims de l’era moderna, el de John Fitzgerald Kennedy, que es transcendeix per assolir un estadi de símbol, d’icona de l’esclafament d’uns principis i d’uns ideals. Tot molt americà, però ben real. Una mort que aplega moltes altres morts i que així compon un paisatge que malgrat que queda enrere es manté davant nostre, inalterable, fins avui, en què res no ha canviat. Potser per això ara Dylan ha decidit fer-lo públic, en un temps fosc en què els crims segueixen perpetrant-se, de modes molt diversos, a vegades més subtils, a vegades descarnadament. Es tracta de la peça més llarga de la seva carrera, disset minuts d’una suite monocord, pausada, de ressonàncies anacròniques, que s’atansa més al psalm que a l’alarit, perquè cerca un doblec tant en les paraules recitades, algunes dites xiuxiuejades, com en la rima i en la repetició, un avenç obscur de l’eternitat i una porta oberta a l’abandó conscient d’un mateix per aprofundir fins allà on et dugui el buit. Potser al rebuf d’un alè leonardcohenià, potser a recer d’una psicodèlia seixantera, la cançó avança i avança plana, mentre sembla que hagi d’enlairar-se, però no. No ho fa. I llangueix. I aleshores pressentim que allò que era un començament, el primer pas d’un llarg camí, en realitat és el final, tot plegat representa un postludi, no sabem del cert de què. Del no-res. Com el mateix Dylan, etern profeta no comprenem de què: profeta d’ell mateix, de la frase que en si s’enceta i en si es reverbera, fins a fer-se salmòdia.

I tot plegat imbuït de mots estranys, rimes cultes i populars, música i pols, carranquejant. Una complanta que no es plany, una cantata que no es canta (es diu), un poema que es fa prosa. Una corranda farcida de referències culturals que planen, en la seva complexa naturalesa, sobre la simple que li serveix de safata, de plataforma lliscant, i que alhora obliga qui l’escolta a tornar-hi, una vegada rere l’altra, fins que algun dia en traiem tot l’entrellat. Com totes les coses grans, el pur plaer, el sentit darrer, són inacabables.

I en la foscor la música, l’art, la cultura, ens salven. Fins i tot podrien redimir-nos, encara. Calmós, com aquell que passa, Bob Dylan taral·leja “només els morts poden ser lliures”.