Roses negres

Ha mort la societat líquida de Bauman. El que abans fluïa, ara s’estanca. Som un gest dins d’un marc, una pintura expressionista, una fotografia, una postal, una estampeta, un fotograma, un frame. Un rostre que quan es mou es pixela. Abans, al desmuntar-nos, ens desenfocàvem, com en aquella pel·li de Woody Allen. Ara ens distorsionem, vivim en cel·les d’un rusc infinit.

Després dels militars, dels polítics corruptes, dels jutges prevaricadors i de la policia estomacant aquells que han de protegir, ara tornem als militars. Com en un bucle, un retorn infinit, suren de nou als televisors per explicar-nos cada dia, igual que en una encíclica cíclica, les bondats de les seves accions per perseguir qui critiqui les decisions del Govern de l’Estat, qui creï falsos rumors, qui desatengui les noves lleis. Estan en una guerra en missió de pau. El ministeri de Defensa és l’únic que veu créixer el seu pressupost any rere any i, per una vegada, es veurà en què es gasten, concretament, aquests diners públics, més enllà de greixar una carcassa obsoleta i les panxes dels comandaments de despatx. La mort, els decessos transversals, cusen la pàtria aquests dies de dolor, i no hi ha res millor que el dolor per manipular i imposar restriccions.

El departament de Salut de la Generalitat ha prohibit el contacte físic. Semblava impossible, però tot arriba. “No es permeten abraçades, petons, encaixades.” De moment, no diu res de copular ni de les postures permeses i no permeses. No tot està perdut, encara.

Mentrestant, si abaixo el so dels informatius, tothora trepanant-nos el cervell i la pupil·la per reinjectar-nos les llàgrimes que ja havíem vessat, s’apugen soles les veus dels llibres, que reposen callats a les poselles de casa, sovint molt més amuntegats i regirats del que el sentit comú voldria. Les biblioteques superendreçades tampoc em convencen: en general són filles d’un lector poc lector, malgrat que sempre hi ha glorioses excepcions. Així que deixo que en aquestes hores atziagues els sons es barregin i, més que fixar conceptes concrets, que flueixin, que componguin simfonies, lletres espurnejants en un temps mat.

Perquè dijous serà el Sant Jordi més trist de la nostra vida. Un dia on el negre s’ha fos en llibres de blanc, entre roses de sang espinada i pètals negres.