La llibertat

En termes quantitatius, podríem dir que la poesia és a la prosa el que les sèries són a les pel·lícules. O sigui, que podem fer un tast d’un poema, o d’uns quants, i deixar-ho per l’endemà, per un altre dia, i així a poc a poc anar refilant un llibre, mil. Cada un serà una càpsula intensa en boca, brillant als ulls, roent a l’esòfag i d’empremta fonda al cervell, que hi tornarà una vegada i una altra, si el poema és bo, esclar. La poesia, en temps de confinament i en temps de feina, mentre anem amunt i avall, es prefigura com la companya de viatge perfecta: sempre hi és i, a més, t’acompanya. Aquest seria un altre dels paral·lelismes amb les sèries, que ara s’han posat tan de moda via plataformes –a banda que per fortuna han anat millorant en qualitat fins a anivellar-se amb el cinema de primera magnitud–. Les sèries, deia, com la poesia, ens acompanyen, ens projecten en el nostre interior una sensació d’escalf que no trobarem en un film, per molt que el reveiem. Es tracta d’una simple qüestió de dies i de personatges: el llargmetratge t’agafa, t’engoleix i t’escup. La sèrie et pren amb suavitat amb les mans i a poc a poc t’agombola, se’t posa a la vora i ja no et deixa fins dies, setmanes, mesos, després. O anys. O mai. Com diu el Sheldon de Big bang, triar una sèrie per començar a veure-la no és un tema menor a la teva vida: hi invertiràs moltes hores, esforços, emocions, raons. Per córrer una marató, has de preparar-te primer.

Passa el mateix amb la poesia. Poema a poema, aniràs endinsant-te en un món que si t’acull ja no t’abandonarà mai. Antonio Cabrera escrivia a Gracias, distancia “el hombre es el único ser que genera abandono en los espacios que abandona”. Un vers naix amb l’objectiu darrer de farcir aquest buit i, així, la poesia camina sempre a la vora de qui la llegeix, tota la vida, i provoca que la sensació de vertigen sigui positiva, una profunditat que fonamenta la superfície.

A mi m’ha regalat algun amic comptat i ferm, diners, amor i molta alegria. Mai m’ha decebut, perquè sempre va de cara, no enganya ni vol enganyar, ans al contrari. I a més està fora del corrent principal, la qual cosa li atorga pàtina i fons de rellevància suprema, aquella que té a veure amb un últim reducte de llibertat. Llegeixo i escric el que vull, perquè em dóna la gana. I això quasi ja no podem fer-ho en res ni amb res.