SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Entro a la meva cuina i m’assalta la imatge de la meva àvia quan es bellugava per la seva, a la casa vella de Balàfia, fa quatre dècades. M’assalta la figura remenant plats i menjar, amb la bata embolcallant-li el cos remenut, però tan vivaç. En aquell pot petit, la bona confitura es vessava per nodrir la vida dels altres, per fer-nos brotar de la terra sense que ens n’adonéssim, com si fóssim troncs mòbils que no haguessin de fugir de cap incendi, relligats per sempre al bressol, a l’indret d’origen. Per què de sobte sura des del barranc del temps, amb un present tan exacte i carnós, ella, que fa molts anys que va deixar-me? Investigo amb el nas, com un cadellet, els encontorns de la meva cuina ara desendreçada, encabat de sopar, fins que vaig a parar a l’arrel de la memòria desencadenada: uns pinyols d’olives negres que amanien l’esqueixada de bacallà. Són allà, natura morta, sobre les restes del plat, i la seva sentor inconfusible m’ha trepanat el cervell fins al botó olfactiu, aquell que serva tan endins els matisos de les olors passades, totes, des de l’avui fins al primer dia, quan només érem una ombra en els ulls que maldava per fondre’s amb la llum immensa que espera enllà. He recordat aleshores, entortolligat en el meu confinament, en la soledat dels dies pandèmics, que l’àvia sempre duia a la boca pinyols d’oliva perquè així, deia, es mullava la boca seca que tenia, potser d’haver-se empassat la pols de tot el segle XX i no haver-se queixat ni una sola vegada. El silenci d’un pinyol contra el terrabastall del món.

Les olors, diu Francesc Parcerisas, esdevenen la pupil·la del temps. I donen “a tots aquests personatges la perfecció/d’una alcova que algú acaba d’emblanquinar./ Amb calç a les mans, som un mirall/ al fons del riu on altres miren sense veure’ns”. És un poema esplèndid, Celler. L’essència d’un guant amarat de most allibera tots els efluvis, i aquests les hores i els llocs, l’instant en què has estat i ara ressuscites i ressusciten.

La flaire de la memòria d’una oliva negra remet de seguida als efluvis subtils que sadollaven l’aire de quan anava a veure-la, com la punxada de les moreres al nas, la fragància de les figueres a la costa de l’escorxador, vora la casa dels pares. I aquell cremall de la Lleida deserta, l’olor del sol des de la terra fins a la pell i fins als dits i la cara. Fins aquí.

tracking