SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El señor Fernández y el diablo podria ser el títol d’una pel·lícula espanyola en blanc i negre de la postguerra. Al film, un poderós polític va a veure el papa, amoïnat pels problemes de la gran pàtria, i el summe pontífex l’il·lumina amb les seves santes paraules: el dimoni la vol “destruir”. “El dimoni coneix els serveis prestats per Espanya a l’Església de Crist, coneix la missió d’Espanya, l’evangelització d’Amèrica per Espanya, el paper d’Espanya durant la Contrareforma, la persecució religiosa dels anys trenta... El dimoni ataca més els millors i per això ataca especialment Espanya i la vol destruir.” Sentències fondes i molt sàvies, fins i tot en el més estricte sentit històric. La fórmula per combatre el diable serà “humilitat, oració, patiment i devoció a la Santíssima Verge”. A l’escena final, el dimoni de l’independentisme és destruït amb l’esmentada devoció.

El més pervers de tot és que es tracta d’un film actual, i de no-ficció, fets objectius que van succeir fa uns anys entre aquests dos personatges. Potser Ratzinger, tan culte ell, va llegir precipitadament Kant i va oblidar que l’Església hauria de tenir per eina principal la funció pedagògica, construir un model que, com deia Kant, “agradi a Déu”, tot plegat al servei de la “religió de la raó”, que no es fonamenta sinó en la consciència humana. Consciència, aquella que el senyor Fernández, malgrat el seu intensíssim fervor, sembla haver perdut, o no haver tingut mai. Això sí, va concedir una medalla policial a la verge Maria Santíssima de l’Amor, sent ministre de l’Interior de Rajoy, i va abraçar la llum de Crist el 91 a Las Vegas [sic].

Caldria no posar en mans de segons qui la llibertat de les persones, quan aquest qui està faltat de consciència i tendeix a farcir el profund buit interior amb, per exemple, un cert maniqueisme que s’empelta sempre en la majoria de religions, en la direcció que vulgueu. Quan un està perdut, pot recórrer a un parell d’icones, posem per cas déu i el dimoni, i anar-s’hi pendolant. A la fi, sempre tindrà també el perdó propi, o la confessió, o el cel. No hi ha dubte que al cel dels catòlics alguns intel·lectuals com el senyor Fernández hi tenen un palauet reservat, a la seva major glòria. I això en un país laic, esclar. Un país on el deliri i la poca vergonya han enterrat tota ètica i tota raó. Aparteu-vos, germans.

tracking