Ni salut ni canut

El meu president, el de la Generalitat de Catalunya, surt a la tele dient que ha decidit tancar Lleida per raons de salut i per preservar l’economia de la comarca. També diu, de Barcelona estant, que ha parlat amb el seu delegat i que aquest li ha reportat la gran complicitat dels lleidatans ahir dilluns en el seguiment de les seves ordres. Això diu. Sembla, doncs, que a Ponent observem la màxima catalana de salut i força al canut, entès aquest darrer en la seva més estricta etimologia, la dels diners –i no pas la que col·loquialment es refereix també a la sexual–. Tot plegat sembla una broma. Com sembla que aquell que el representa a les nostres contrades també visqui en altres verals, als antípodes del sentiment oriünd. Són els peatges miserables que cal pagar quan et paguen, suposo. A la palesa, doncs, ineptitud del govern català manifestada en la seva màxima esplendor des del principi del confinament, no preveient l’allau de problemes que estaven a punt de desembarcar en una terra on aquests problemes desembarquen any rere any sense posar-hi remei, i més en l’extrema conjuntura d’enguany, hem de sumar-hi els estira-i-arronses polítics que haurien d’estar ara més que mai a banda de l’esgargamellada salut dels ciutadans, que assistim esblaimats a l’esperpent electoralista.

D’una banda, les enèsimes mentides abocades just el dia abans d’escometre el contrari, un menyspreu moral i intel·lectual cap a la fe de qui representes, i de l’altra la presa de decisions de conseqüències megalítiques en qüestió d’hores, les poques que va tardar, per acabar-ho d’adobar, una jutge de guàrdia que entoma la patata calenta per transformar-la en una arma llancívola fàcil, barroera, mentre dicta una interlocutòria amb un copiar-enganxar, fil per randa, coma a coma, del que li ha dictat el fiscal mig dia abans. En un Estat sa, tots aquests personatges haurien de ser depurats amb la mateixa celeritat amb què perpetren les seves públiques atrocitats. I entremig, els alcaldes, alguns sortint a la palestra a pesar del seu propi partit en defensa dels convilatans i d’altres amagant el cap sota l’ala, rere un discurs ressagat i dansant al so d’una melodia ambigua, imballable. Els lleidatans, ciutadans de primera, som tractats, criminalitzats, estigmatitzats, com bestiar, carn d’escorxador. Però això, ses senyories, no ho oblidarem. En aquesta terra eixorca no sabem què és, l’oblit.