Zona zero

Aquests ombrívols dies, els mitjans de comunicació espanyols i catalans ja han batejat Lleida: la zona zero dels contagis. Zona zero. Vam aprendre a foc fa anys el concepte, aplicat als atemptats de les Torres Bessones del 2001. I la imatge de devastació que hi va lligada també. Després d’estigmatitzar els pagesos de Ponent, com una colla d’irresponsables que no han sabut prendre les mesures adequades davant l’allau de forans –com si fos responsabilitat seva i no pas dels governs català i espanyol, negligents per absents–, ara s’assenyala els lleidatans com uns forassenyats que l’únic que saben fer és festa i xerinola, com si aquí no haguéssim seguit els mateixos protocols que tothom. La pocavergonya política no té ni fronteres ni aturador, tot per espolsar-se la feina que els pertoca, mentre segueixen cobrant el sou de servidors públics. I sí, a la fi ho han aconseguit. Lleida és una ciutat fantasma, anorreada per la calor de l’infern, els comerços, botigues, bars, restaurants, museus, sales, cafeteries, tancats, precintats, i molts ciutadans fugint pels camins de l’Horta devers alguna destinació que pugui alleujar-los les penes i apaivagar la suor i els fogots.

Una zona zero digna d’alguna pel·lícula catastrofista, d’alguna distopia que ja no es projecta sobre cap hipotètic futur col·lectiu sinó directament sobre el present. Aire irrespirable mascareta a través, carrers farcits de no-res, desil·lusió i tristesa. Més que les conseqüències nefastes que tot plegat tindrà sobre la malparada economia ponentina, i més que el mal irreparable sobre la marca del territori, el dany en la consciència de Lleida amb relació a la resta de Catalunya resulta immens. Tornem a ser el “rerepaís”, o sigui, el cul del país on, paradoxa, s’hi caguen. I el menyspreu que sentim s’iguala a la sensació de desemparament i feixugor en l’esperit. Podríem entendre totes les mesures del món, i les acataríem de forma diferent, si aquestes mateixes mesures, amb el mateix mesurador, s’apliquessin arreu.

Però no. I aquest malaurat retorn de Lleida a les cavernes, a temps passats que crèiem enterrats, representa un camí enrere que s’intueix molt difícil de recompondre, ferides que mai cicatritzaran. Som ciutadans de tercera, morts a la zona zero, semblen dir-nos Sánchez, Illa, Torra i Vergés, davant d’un paer que s’ha plantat tard. El mal ja està fet.