Mothers Heaven

Així es titulava un disc de Texas, el grup escocès. El cel de les mares, el cel matern. Escolto, inesperadament, una de les cançons que hi surten, Dream Hotel, i de sobte tornen al present els anys de l’adolescència, els anys difícils, quan un nen s’obre pas a la vida i busca, inconscient, un pont cap al futur, un espai on poder somiar i que els somnis es facin realitat. I want you to find yourself, canta Sharleen Spiteri, o més aviat ho xiuxiueja entre guitarres metàl·liques i pianos percussors. Res no té ja, per desgràcia, el so rogallós del vinil, el so del borrim a la punta de l’agulla mentre l’agulla va esquerdant-lo, va creant cercles com en un etern retorn, mentre les innocències i les il·lusions es confonen en una massa informe que podria tenir la silueta d’un cervell dins d’un altre cervell.

Espero la mare, al migdia. Sempre l’espero. Surt tard de treballar i l’esperem, mentre la padrina cuina un dels seus dinars improvisats, entre becaina i becaina al sofà, avisada de tant en tant per una olor que proclama un punt de cocció excessiu. Jo, mentrestant, ja m’he empassat el crostó del pa del dia, un dels plaers inexplicables de la meva infància, i de tant en tant, quan la butxaca ho permet, una llauna d’anxoves –d’aquelles que s’obrien amb clau– i uns bitxos verds, perquè el picant les perfili en la boca, en la panxa, en la ment.

Quan per fi els pares van comprar-me un equip de música, podia aleshores acompanyar l’espera i l’àpat afamat, després d’un matí etern de col·le, amb música al plat, en un petit aparell que a mi em semblava un edifici sencer de color negre, amb la marca brillant, Pioneer, que havíem trobat en una botiga del carrer Major. El so d’aquells primers discos et canvia la sensibilitat per sempre, però això són coses que s’aprenen després. En aquells instants en què encara no se t’ha desprès la reminiscència de l’aroma del teu bressol desballestat, l’únic que procures és avançar, a les fosques, cap a no saps on. I els bafles emboliquen la petita habitació, els cassets, la ràdio, el vinil, i fins i tot pots regnar sobre la música amb un equalitzador que accentua els greus i el quarto vibra i batega, amb tu sol a dins. És un caprici del temps, la música.

I així segueixes allà, en el cel de la mare, esperant-la. Ho vaig fer tota la vida, però ara ja no podrà arribar.