Punt i coma

El Josep Grau escriu en un whats que “el punt i coma és subtil. Un matís. Vol finor”. Podeu llegir els seus sublims articles cada dilluns a la pàgina de l’editorial d’aquest diari, sota l’epígraf “Primera esmena”, o sigui, en l’ús de la meva llibertat d’expressió dic el que em dóna la gana. I a fe que ho practica. Poques persones trobo que tinguin la sensibilitat lingüística per escriure, i en un context informal, que el punt i coma “vol finor”. Hauria pogut deixar-ho així, per reblar el clau: “El punt i coma és subtil, un matís; vol finor.” Però en efecte potser hauria sigut massa i la intel·ligència sempre vol mesura.

Recordo la polèmica absurda de fa una colla d’anys per part d’uns quants hooligans de la llengua que censuraven aquest signe de puntuació, de naturalesa esquiva i estranya, potser perquè hibrida tants conceptes en si que resulta difícil d’encaixar enlloc, d’expressar-se com desitjaria la seva naturalesa excèntrica. Els fanàtics puristes del català normatiu sostenien que el punt i coma no era propi de la nostra malparada llengua, tan avesada a haver de recórrer a subterfugis aliens per sobreviure, és a dir, a recursos d’idiomes forans aplicats en calçador al nostre, la qual cosa desvirtua progressivament els fonaments del català. La teoria resulta tan rocambolesca, i tan estèril, que no per polèmica deixa de ser estúpida.

Estic d’acord amb Pere Rovira quan diu que el punt i coma és el signe de puntuació que li cau més simpàtic. Potser per aquest efecte de vituperació constant que ha hagut de patir, o potser perquè es fa difícil de falcar en el context adient, més enllà de les enumeracions que contenen comes. El punt i coma, que en algun moment sembla la nostàlgia de dos punts que van ser, també pot semblar una coma coronada, o santificada, per l’aurèola, o el pal·li, que tan sols la gravetat enunciativa del punt pot atorgar a tot text que es preui. O potser és la concreció inversa d’un amor impossible, aquell contracte social que els impedeix estar junts, a tocar l’un de l’altra, en qualsevol frase. Com que sorgeix de la seva pròpia essència consecutiva, fins i tot quan parlem sovint punticomem, en una lleu pausa que implica expectació davant del que està a punt de venir. Un matís fi, sí.

Més que una proletària coma, o un sever punt, o un docte punt i a part, no hi ha dubte que si jo volgués ser signe seria punt i coma, allà, flotant al mig dels negres sobre el blanc.